Recentment Kilian Jornet ha completat el seu últim repte, fer els 72 cims d’Estats Units continental (excloent Alaska i Hawaii) de més de 14,000 peus d’altitud (uns 4100 m) en només 30 dies. Cap dels seus objectius està lliure de perill i la gestió del risc és un factor molt important, comparable o més rellevant a la preparació física. Possiblement la necessitat de gestió d’este risc sigue un dels motius pels quals afronta reptes diferents i més exigents cada vegada, i esta és la virtut d’autoembarca-se de la que vull parlar.
Per autoembarcar-se me referixo a ficar-se en una situació que sabem que mos ficarà en dificultats, problemes, i que potser fins i tot ens fara passar un o múltimples mals moments. L’esport d’elit és una il·lustració convenient, però ho podríem aplicar a molts aspectes de la nostra vida. Des d’un esdeveniment esportiu recreatiu, com una cursa, on l’entrenament o el mateix esdeveniment pot tindre fases molt dures o desenvolupar lesions, a emigrar a un altre país, on segurament la falta de coneixement de la cultura o limitacions comunicatives mos poden jugar una mala passada. Autoembarcar-se és una aposta en que d’entrada sembla tinguem més a perdre que a guanyar perquè, sovint, veem los problemes molt més a prop que la part gratificant. I no és només una sensació, realment la part gratificant pot no arribar mai, i los problemes fer-se difícils de gestionar. Autoembarcar-se sembla un mal negoci, i solem necessitar una molt bona motivació per fer-ho.
I aquí és on crec que es necessita que aparegue la virtut. Crec que en este cas la virtut pot vindre vestida de moltes formes: de fe, d’esperança, disciplina, desig…i no crec que sigue important quina d’elles alimenta la motivació, qualsevol raó és bona perquè és difícil ficar-se problemes al davant quan no ne tens. Esta virtut té, a més a més, un poder màgic. És capaç de convertir sempre part del resultat de l’embarcada en una part positiva. Fins i tot quan tot va malament, alguna cosa va bé perquè l’acció d’embarcar-se pren valor per si sola.
Embarcar-se al primer vaixell que trobem seria, lluny d’una virtut, una temeritat. Mantindre l’equilibri entre virtut i autoembarcament és probablement una cosa més artística que lògica. Recentment he fet un dels 72 cims que ha fet Kilian, lo més alt, i més enllà la satisfacció que dóna, estaré content de tindre la barca amarrada al port una temporada, fer alguna ruta pels nostres Ports, i estar a casa a l’hora de dinar.
