Una de les màximes autoritats acadèmiques del català, el catedràtic i expert sociolingüístia Miquel Àngel Pradilla, ha alçat la veu en contra la judicatura -assenyalant especialment al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i al Tribunal Constitucional-, per la “protecció extraordinària” que estan fent del castellà, tot provocant la “desoficialització” del català, que els estudis situen cada cop en pitjors condicions.
En un dels seus últims articles (publicat a Diari de Tarragona el passat 7 d’octubre i que reproduïm al final), Pradilla ve a dir que els jutges parteixen d’un pressupòsit que les dades no demostren, una hipotètica mala situació del castellà, per acabar provocant en enfonsament progressiu de la llengua pròpia. Sense citar-ho, constata que la judicatura parteix d’un posicionament polític i ideològic, que no té cap base empírica. Cal subratllar que el currículum d’aquest expert (i col·laborador d’ebredigital.cat), el converteix en una inqüestionable autoritat en la matèria, i que a més a més, és natural de l’últim municipi de la Comunitat Valenciana, Rossell, limítrof uns centenars de metres de la Sénia.
Article íntegre
Ja hi tornem a ser. El dia previ a la Diada –tot i que la deliberació es va fer el 15 de juliol– el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va anul·lar bona part del decret de règim lingüístic que el govern de Pere Aragonès havia aprovat en el seu moment com a reacció a la resolució coneguda popularment com a sentència del 25% (Decret 91/2024, de 14 de maig). El decret només va estar vigent un mes, a conseqüència de la suspensió cautelar que va motivar una demanda de l’entitat Asamblea por una Escuela Bilingüe. El decret en qüestió, alhora, responia al requeriment de regulació lingüística del mateix TSJC. Així les coses, aquest òrgan judicial ara torna a actuar tot fixant el seu posicionament sobre els continguts del decret del Govern català. I a tot això, el Tribunal Constitucional encara ha de dir la seua sobre el veritable moll de l’os de la qüestió, això és, la possible demolició del model de conjunció lingüística català amb la incorporació de la vehicularitat del castellà. Una presència que, com tothom sap i és profecia, no només s’ha donat des del primer moment sinó que actualment mostra una intensitat insòlita.
No soc jurista, però què volen que els diga… Tal com han anat les coses des de l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia del 2006, amb la sentència lapidària del Tribunal Constitucional a propòsit dels requeriments lingüístics del nou Estatut com a episodi detonant, tot allò que ha fet referència a la intervenció del sector judicial ha seguit una pauta de deconstrucció de la jurisprudència en què descansava la preeminència de la llengua catalana a Catalunya. I em dona la sensació que el nou pronunciament del TSJC només és l’avantsala d’un posicionament del Tribunal Constitucional que ens interpel·larà seriosament com a país amb totes les de la llei, mai més ben dit. Tot plegat estableix una dinàmica involucionista, que el catedràtic de Dret Administratiu de la UAB, Antoni Milian i Massana, situava recentment en un itinerari cap a la desoficialització.
Perquè la cosa va d’això, benvolguts lectors, les togues investides de doctes sapiències pedagògiques, ens fan saber: a) que no estem legitimats per a la gestió del nostre multilingüisme; b) si no ho fem, naturalment, col·locant al frontispici de la nostra regulació educativa un paper protagonista per a la llengua castellana.
En tot aquest afer sobta (o no) l’extraordinària sensibilitat de la judicatura envers la llengua castellana. Es parteix de la base que ha anat perdent terreny en les comunitats autònomes amb llengua pròpia com a conseqüència de les pèrfides polítiques lingüístiques nacionalistes. Tanmateix, la diagnosi sociolingüística sobre l’estat del català situa aquesta llengua en una crisi d’usos molt important, tant que la percepció majoritària de la ciutadania -especialment la catalanoparlant- descansa en un determinisme fatalista força preocupant (Enquesta sociopolítica 2024-2). En canvi, el castellà senyoreja còmodament pel nostre paisatge lingüístic, amb la robustesa que li atorga formar part del conjunt de llengües que la globalització ha reforçat. Alerta, la globalització i el fet de comptar amb una matriu legal extraordinàriament proteccionista.
L’ensenyament, sens dubte, és un espai fonamental per assolir el model comunicatiu que la nostra societat, des d’un diàleg democràtic inqüestionable, vulga implantar. Si convenim tots plegats en la necessitat de bilingüitzar tota la població, l’assoliment de competències equilibrades ha de ser el resultat de l’aplicació d’un model que ho garantisca. No s’hi val, doncs, a legislar sense tenir en compte el parer de la comunitat educativa i les propostes pedagògiques que els especialistes han posat damunt la taula. Voler fer ulls clucs al desequilibri profund amb què es mouen socialment les llengües oficials en el nostre ecosistema desacredita la pretesa neutralitat amb què s’ha d’actuar jurídicament.I aquest procedir no afavoreix precisament la consolidació d’una democràcia les costures de la qual s’estan forçant més del compte.
