Antonio Suárez comença aquest dilluns el procés de relleu a l’alcaldia de Riba-roja d’Ebre, que passarà a mans dels regidor socialista Miquel Cervelló en compliment al pacte de govern establert a inicis de mandat entre Més Riba-roja d’Ebre i Progrés per a Riba-roja d’Ebre. S’acaba així una de les trajectòries polítiques municipals més reeixides al territori, perquè Suárez ja ha deixat clar que no tornarà a presentar-se a la reelecció encara que no tanca la porta a continuar actiu en política en altres fronts. Batlle des del 2011 sota les sigles de Convergència, Junts, la FIC i Més Riba-roja, va ser director territorial de Territori i Sostenibilitat des del 2016 al 2019, va sobreviure a la polèmica de la instal·lació de l’abocador de residus a la població que li va vostar el càrrec dins de l’eextiu català i ha tornat a formar part de l’estructura de govern, en aquest cas pilotat pel PSC, com a director territorial d’Empresa i Treball. La seva història, tant personal com política, és apassionant perquè no sembla que hagi tingut temps per avorrir-se. Al capdavall, ja ho tenia clar als 21 anys, quan va deixar gravat en VHS que ell volia ser alcalde. Ara marxa deixant els papers en ordre: “Jo arribo un 17 de juny del 2011 com a alcalde a l’Ajuntament i el dia 20 o 21 la comptable em diu ‘Antonio, no puc pagar les nòmines. No hi calés al compte corrent’. Les últimes liquidacions són de mig milió d’euros positius, no devem res al banc i paguem a 28 dies. Per tant, estabilitat econòmica i financera i tresoreria resoltes”.
Pregunta.- Parli’m de vostè des d’un punt de vista personal, allunyat de la política
Resposta.- Sóc biòleg sanitari. Em vaig formar a la Universitat de Barcelona, universitat de la qual estic molt orgullós. Em vaig treure el diploma d’estudis avançats a la URV, amb una tesina sobre microbiologia d’aigües dirigida per la llavors rectora, María José Figueras. En aquella època vaig aprendre moltíssim, no només de biologia, sinó també de la vida. Sóc professor de cicles de la família de sanitat, bàsicament tècnics de laboratori, farmàcia, anatomia patològica, etcètera. Vaig néixer a Reus, perquè llavors era on hi havia la maternitat-ara és a Móra d’Ebre-, tot i que des del primer moment vaig viure a Riba-roja d’Ebre. I no t’enganyaré, d’ençà que tenia 21 anys em vaig plantejar ser alcalde. De fet, està gravat en una cinta de VHS amb els amics. Una mica des de la innocència de la joventut. Eren uns moments en què volíem un altre poble, i el volíem fer diferent.
P.- Un despertar precoç en política…
R.- M’ha agradat des de molt jove la política. No vinc de família política, però és un dels temes que a mi sempre m’ha apassionat en l’àmbit local i també territorial i nacional. Jo encara crec en la política com a eina de transformació de la societat. De fet, quan faig política, i ara m’hi dedico plenament, intento transformar societats. En el meu cas, com a alcalde, he volgut transformar la societat local.
L’any 2007, a Riba-roja d’Ebre, ser transgressor era ser de Convergència Democràtica de Catalunya
P.- Aquesta aproximació a la política és molt d’esquerres, però vostè va optar per Convergència…
R.- L’any 2007, a Riba-roja d’Ebre, ser transgressor era ser de Convergència Democràtica de Catalunya.
P.- I això com ho explica?
R.- La primera legislatura de la democràcia hi va haver un govern de coalició, amb l’alcalde de l’antiga UCD. I durant els 24 anys posteriors el govern va ser encapçalat per l’alcalde del PSC José Luis Aparicio Escorza, exceptuant un petit parèntesi de coalició entre Convergència i el PP. Sobre Aparicio deixi’m dir-li que, convivint dotze anys amb ell al plenari, he après moltíssim sobre política. I això tot i la discrepància i algunes batusses al ple.
Quan jo em presento a les eleccions del 2007 com a número dos de la llista de Convergència, vaig aprofitar per dir-li a l’alcalde Aparicio que ell ja havia estat regidor de festes tretze dies abans que jo nasqués. Per tant, l’alternativa, la transgressió, tot i només tenir 26 o 27 anys en aquell moment, era formar part d’una llista de Convergència Democràtica. I més tard, òbviament, militar-hi.
No he tingut família amb significació política clara. El iaio es va casar un 17 de juliol del 1936 i en comptes d’anar de viatge de noces va haver d’anar al front. I aquest 17 de juliol és el mateix dia que va néixer el meu pare a Andalusia. A la meva família li va tocar rebre. Per part del pare vinc d’una tradició més socialista vinculada al PSOE. Ell va treballar durant molts anys a la construcció de preses i a la construcció de la nuclear, on es va jubilar. I per part de mare vinc d’una tradició, tot i ser poc política, més nacionalista, més d’ERC, i en els moments de la transició cap a la democràcia de Convergència Democràtica.
Jo sempre he dit que a casa meva estem molt vinculats al riu Ebre. És a dir, el meu pare va arribar al poble per estrangular un riu i fer una presa de mans de l’ENHER i el meu iaio era el barquer del poble. I quan acabava les vuit hores se n’anava a pescar l’anguila o la madrilla. Per tant, jo he viscut les dues maneres d’entendre el riu i dues visions de l’Estat completament diferents perquè a casa meva s’ha pogut parlar en castellà i en català de manera indistinta.
Quan jo vaig arribar al món de la política i entro a formar part de la corporació municipal em plantejo què feia jo allí. I jo crec que hi va haver una Escola d’Hivern de Convergència Democràtica on hi va haver una taula on van intervenir la Carme Laura Gil i el Felip Puig. I després d’una taula rodona vaig entendre que no m’havia equivocat optant per Convergència Democràtica. També he de dir que d’allò ja no queda res. No hi ha hereus de Convergència Democràtica a Catalunya.
Actualment, no des del punt de vista ideològic però sí de funcionament, crec que el PSC recull aquell plantejament i concepció del país de Convergència, així com la seva amplitud de mires
P.- Llavors es va iniciar el trànsit pel PDeCAT i per Junts…
R.- Hi vam passar com la majoria d’aquella generació. L’Albert Batet és de la meva edat. El Josep Maria Cruset va ser alcalde una mica abans que jo ho fos. Amb la Mònica Sales també ens vam conèixer llavors, juntament amb la Meritxell Roger, l’Annabel Marcos… És a dir, el trànsit natural de tots aquells joves que estaven a Convergència va ser passar-se al PDeCAT. Però jo no el vaig sentir mai com a casa meva. Va ser una cosa transitòria. Recordo la tarda en què es va liquidar Convergència el Congrés del Fòrum i que es va fundar el PDeCAT. Jo crec que allí es va cometre un error. Els partits no són corruptes. Ho són les persones. I són els partits els que han de depurar aquestes persones. Per tant, jo crec que liquidar un partit que havia servit al país, amb més o menys encert, va ser un error.
Actualment, no des del punt de vista ideològic però sí de funcionament, crec que el PSC recull aquell plantejament i concepció del país de Convergència, així com la seva amplitud de mires.
P.- Vau guanyar les últimes eleccions municipals amb el 47% dels vots contra el 38% de la llista vinculada a ERC. El regidor socialista va fer el moviment que permet que tingueu majoria absoluta. Expliqueu-me el resum que en feu d’aquest pacte de govern, quan teniu previst fer el traspàs i a partir llavors, quina creieu que pot ser la vostra aportació a la política?
R.- Pel que fa a les dates, jo presentaré la renúncia aquest dilluns 18 de maig. Segurament hi haurà ple el dia 21 per donar-ne compte i el ple de traspàs serà el dissabte 30 de maig. Les dues forces polítiques vam pactar que ens repartiríem l’alcaldia tres anys i un. I com jo tenia molt clar que no tornaria a presentar-me a unes eleccions municipals -de fet ja ho vaig anunciar durant el ple d’investidura el 2023-, no vaig tenir cap problema que l’últim any del mandat fos per als socialistes.
P.- Heu tingut prou capacitat de maniobra per a encaixar dins d’una estructura del Partit Socialista de nivell nacional. És a dir, dins d’un govern nacional. Entenc que això també li dona la possibilitat de no donar per acabada la seva carrera política.
R.- Ho plantejaré d’una altra manera. Jo ara porto dinou anys fent política local, dels quals quinze com a alcalde; dotze anys com a conseller comarcal, vuit a govern: tres anys de director territorial de Territori; actualment sóc director territorial d’Empresa i Treball i, a més, soc funcionari del Departament d’Educació. Per tant, jo crec que modestament conec una mica l’administració de la Generalitat.
Em considero una persona més executiva i tècnica que ideològica, si no me’n vaig als extrems. Per tant, si un govern m’ofereix treballar en un projecte de país que m’encaixa i jo crec que puc aportar valor en la feina que m’ofereixen, cap problema. A la política catalana, perquè és la que conec més -no sé com funciona a Madrid-, els polítics hem perdut aquesta capacitat de relacionar-nos entre les diferents forces. Us posaré un exemple, resultat d’un procés personal dur. Jo quan vaig tirar endavant un abocador industrial em vaig haver d’enfrontar al govern de la Generalitat, del qual llavors en formava part, però també molts alcaldes de la comarca i de pobles veïns. Tot i el que va passar, jo ara tranquil·lament puc anar a sopar i a fer un cafè amb ells. Fins i tot hi ha molts d’aquests que van portar la llicència als tribunals que ara em truquen demanant-me consell de determinats temes dels seus ajuntaments. La política és això. Des del màxim sentit de la responsabilitat, és un joc, i no t’has d’agafar res com una cosa personal.
El problema que hem tingut en aquest país és que hi ha hagut unes noves generacions de polítics que han perdut aquesta capacitat d’empatitzar amb el contrari. Jo he de conèixer el contrari i he de poder generar un marc de convivència. És que si jo vull governar, necessito poder parlar amb tothom. En cas contrari, no hi ha política.
P.- Vostè és una persona rancuniosa?
R.- No, però ho he estat. Ho he treballat. Quan em vaig acomiadar del meu poble el passat 23 d’agost me’n vaig anar amb un somriure i agraint tot el que he après. Hi ha un vers molt bo, que estava al programa de festes de l’any passat extret de Viatge a Ítaca de Kavafis, que diu “he après, i he après dels que saben”, i per això jo estic agraït. A mesura que hem transformat el poble, jo també m’he transformat a nivell personal. Hi ha hagut rancúnia, però l’he fet conscient. I gràcies a això, jo ara visc millor. Cadascú té la seva crisi personal. Jo la vaig tenir llavors. Va ser una crisi política i també d’exparella. Hi ha un poema molt bo, del San Juan de la Cruz, ‘La noche oscura del alma’. Doncs jo he abraçat aquesta ‘noche oscura del alma’. I hi havia la rancúnia entre altres pecats. N’he aconseguit sortir.
Jo arribo un 17 de juny del 2011 com a alcalde a l’Ajuntament i el dia 20 o 21 la comptable em diu ‘Antonio, no puc pagar les nòmines. No hi calés al compte corrent’ (…) Les últimes liquidacions són de mig milió d’euros positius, no devem res al banc i paguem a 28 dies. Per tant, estabilitat econòmica i financera i tresoreria resoltes
P.- Què destcarieu de la transformació que heu pilotat a Riba-roja?
R.- Primer anem pel tema tècnic. Jo arribo un dissabte 17 de juny del 2011 com alcalde a l’Ajuntament i el dia 20 o 21 la comptable em diu ‘Antonio, no puc pagar les nòmines. No hi calés al compte corrent’. A l’hora de fer la primera liquidació el 2012, hi havia 2,2 milions d’euros de forat. Hi havia 1,2 milions d’euros de préstec amb el banc, mig milió d’euros de romanent negatiu i 700.000 euros de factures per pagar. Les factures es pagaven a set mesos. Les últimes liquidacions són de mig milió d’euros positius, no devem res al banc i paguem a 28 dies. Per tant, estabilitat econòmica i financera i tresoreria resoltes. Vam acabar amb el deute el maig de l’any passat, que era el meu objectiu, la meva obsessió. I enguany no fem sis nits de festa major, en fem vuit, perquè ens ho podem permetre. És a dir, també ens ho hem de passar bé, però hem de fer la feina abans.
Segon, hi havia quaranta treballadors a l’ajuntament. Ara n’hi ha vint. No es podia mantenir. Tots els edificis estaven en mal estat, plens de gotellades. L’ajuntament, que és un edifici fantàstic, gegant, no s’utilitzava. Ara tots els edificis estan perfectament mantinguts.
Hem assumit un complex, que és el de la Societat la Llum del Dia, amb cine, bar i pista d’estiu. Hi hem invertit des del 2013 fins ara més d’un milió d’euros, amb l’ajut de la Diputació. Ara acabem les últimes obres del cine. Per tant, jo tinc un local per a 500 persones perfectament climatitzat i amb l’última avantguarda pel que fa a imatge i so.
El nucli antic estava caient a trossos i ara l’hem recuperat. L’última gran intervenció va ser de l’Aparicio l’any 1985. Va tirar una illa de cases a terra i va fer la plaça del Forn. Jo crec que va ser una bona intervenció per esponjar el nucli antic. Però des de llavors no s’havia fet res. Per tant, el privat anava marxant, però és que no hi havia inversió pública. Poder fer tot el FEDER de la façana fluvial, per més que s’hi sumessin sis alcaldies més en el que va ser el segon projecte comarcal conjunt que es feia, permet ara un ribarrojà anar des de l’Escorxador fins al Club Nàutic caminant amb tot un fil explicatiu que recupera el relat de tot allò que hem perdut.
Però ja no només això. Jo ara tinc excedent de llum. Venc llum. És a dir, parlem d’un canvi de filosofia: es gasta amb el que produïm. No ens endeutem més, i menys per a fer festa major. Quan jo vaig arribar a l’ajuntament l’any 2007, vam aprovar els pressupostos de l’any 2004, 2005, 2006 i 2007 fent un copiar i pegar de les liquidacions.
P.- Però no hi havia cap control?
R.- Això ara és impensable, però ho he viscut jo com a regidor i com a cap de l’oposició. Poder aprovar, com fem ara, un pressupost al mes de desembre i aplicar-lo al mes de gener amb rigor i amb prudència i cautela, a l’Ajuntament de Riba-roja no havia passat mai. Recordeu que llavors no hi havia la llei d’Estabilitat pressupostària i de Sostenibilitat financera (coneguda com a LRSAL), que jo he criticat perquè ja no puc fer el que em dona la gana i he de demanar permís per tot. Però malgrat tot, ha anat molt bé, perquè no tornarà a passar el que jo vaig haver de viure.
També he de dir que ara el secretari mana gairebé més que l’alcalde, encara que jo sóc dels que peguen un cop de puny damunt de la taula i dic això es farà, i tu m’ho arregles. De fet, durant aquests darrers quinze anys he d’admetre que he actuat amb un cert grau de temeritat. I això ho vaig aprendre de l’Aparicio, que en certs punts era temerari però efectiu. La llei et permet un màxim i un mínim. Tu pots decidir què és el que apliques com a polític, i, òbviament, t’has de coordinar amb el secretari interventor de la casa. O pots decidir fer el que em digui el secretari. Si hagués estat així, la meitat de les coses que he fet no les hauria fet. Calia assumir riscos perquè el poble s’havia de canviar.
Quan vaig arribar a la casa, tenia damunt del despatx els estatuts i el compte corrent de la Joventut Esportiva a Riba-roja i del Club de Tenis. Els diables no actuaven al poble per discrepàncies amb l’ajuntament. Avui tenim 22 entitats esportives i culturals a ple rendiment. Per tant, tinc un poble socialment actiu i ric.
He parlat de números, hem fet molts carrers, moltes places, tots els edificis degudament mantinguts, etcètera. Però una cosa que per a mi és més important que tot. Quan vaig arribar a la casa, tenia damunt del despatx els estatuts i el compte corrent de la Joventut Esportiva a Riba-roja i del Club de Tenis. Els diables no actuaven al poble per discrepàncies amb l’ajuntament. Avui tenim 22 entitats esportives i culturals al poble a ple rendiment, que amb una subvenció de 800 euros l’any estan funcionant. Per tant, tinc un poble socialment actiu i ric.
I dos, i sempre ho he dit, com que no li he tingut mai por al relleu, les juntes de les entitats són l’escola dels que ens han de substituir. Jo era secretari de la colla de diables i allí vaig aprendre alguna cosa. Jo la vaig heretar arruïnada, devent 10.000 euros a la pirotècnia, i quan vaig marxar el meu equip i jo vam deixar 25.000 euros al compte. Salvant l’enorme distància entre una cosa i una altra, va ser un bon aprenentatge de cara a ser alcalde.
P.- Reus o Tortosa?
R.- Jo crec que en el marc teòric i polític, Tortosa. Pragmàticament, Reus. És a dir, si mirem el padró de la capital del Baix Camp -si descomptes la immigració de l’última tongada- els ribarrojans podem ser la segona o tercera procedència més nombrosa. No podem negar la vinculació a Reus perquè ens uneix un tren i perquè és la vila comercial, sanitària i d’entorn familiar de referència. Per tant, jo crec que hem de combinar les dues. El problema de la vegueria de les Terres de l’Ebre és que avui en dia encara no s’ha articulat un transport públic que permeti connectar-la.
P.- Recordo que éreu escèptic amb aquest concepte de vegueria.
R.- No s’ha resolt. A veure, jo crec que l’imaginari col·lectiu dels ribarrojans el concepte de Terres de l’Ebre s’ha acabat sedimentant, sempre que no sigui un matrimoni gran que hagi d’anar al Verge de la Cinta de Tortosa. Perquè per molt que el quadre mèdic sigui fantàstic, jo no puc trigar quatre o cinc hores de viatge en transport públic. Fa 19 anys que estic en política i no ho hem resolt. Vaig ser director de territori i vam implementar un euro per viatge amb autobús. Això va estar molt bé, però el marc de fons no està resolt.
Dins de Terres de l’Ebre hi ha dues subrealitats territorials que jo crec que s’han d’acabar entenent, a condició que no hi hagi voluntat d’exclusió. És a dir, la gent no es mou en límits polítics, la gent se mou per interessos personals. I des del pragmatisme. Escolta, jo puc ser ebrenc però me’n vaig al cinema a Reus i aquí no passa res. Jo vaig conèixer el delta de l’Ebre sent director territorial. És que la platja d’un riberenc és Salou o Cambrils, l’Hospitalet de l’Infant a tot estirar. Algú va dir que les Terres de l’Ebre eren 52 tribus posades en un territori. El que sí que et puc dir és que la Ribera d’Ebre són 14 tribus posades a costat i costat del riu. Ja no recordo el nom de la doctora en Filologia, però hi ha un estudi de les parles de la Ribera d’Ebre segons el qual algú que tingui l’orella molt fina i sigui del gremi pot distingir de quin poble és la persona que t’està parlant. Home, quan veig els nebots que venen al poble i articulen en flixanco se’m posen els pèls de punta.
P.- La polèmica del trasllat presumptament il·legal de residus des d’Itàlia, que enfronta judicialment ecologistes i l’empresa Griñó, ha esquitxat l’abocador de la Ribera d’Ebre. Què s’hi amaga darrere?
R.- Per la informació de què disposo és fruit d’una guerra empresarial que no té res a veure amb Riba-roja. A mi m’agrada la política a curt, però també a llarg termini. I a Catalunya, des de fa molts anys, en matèria de residus no es fa política a llarg termini. Què és el que vull dir? Que fa molts anys que ningú pren decisions en aquesta matèria. La situació dels dipòsits de residus catalans està al límit. Se tanca Corsa, a Reus; Vacarisses i Pujalt estan a punt de colmatar… On aboquem els residus? Només queda Tivissa, que ara s’ampliarà doblant capacitat -i crec que és una cosa que s’havia de fer- i d’abocadors industrials només queda Riba-roja al país, que és la cirereta del pastís en mans de dos grups empresarials. Un és la corporació Griñó i l’altre Urbaser.
Si hi hagués una planificació en infraestructures de residus, i estic parlant d’incineradores sense cap problema, possiblement tot això no passaria. Si tu deixes en mans de la indústria que decideixi les ubicacions dels abocadors industrials, doncs passa el que passa.
P- Però no acabo de veure quin pot ser el conflicte que afecti l’abocador de Riba-roja…
R.- Es tracta de qui es queda el control de l’abocador al 100%. En tot cas, faig meva aquella frase que tant m’agrada dir, que és que en el món de la brossa el que menys olor fa són els residus. Dit això, també tinc molt clar que la gestió de l’abocador de Riba-roja s’ha convertit estrictament en la llei, independentment de l’origen dels residus. I si hi ha residus italians del país és perquè ho ha autoritzat l’Agència de Residus de Catalunya. Per tant, cadascú que assumeixi les seves responsabilitats. Al capdavall, s’ha ampliat Tivissa i no ha aixecat ningú la pancarta.
P.- Quina frase escolliríeu per resumir-ho ara que deixeu l’alcaldia?
R.- N’hi ha una, que vaig posar l’últim butlletí que sé que alguns companys alcaldes de la comarca l’han emmarcat: “Si després de quinze anys d’alcaldia tens més motiu perquè Riba-roja sigui el poble de vida i de treball teu i dels teus fills, jo me’n vaig tranquil. En cas contrari, presentat a les eleccions del 2027 encapçalant llistes”.
