“Als humans no els calia protegir la natura, més aviat havien de protegir-se’n”, Ramón Folch.
En l’article anterior comentàvem les difícils comunicacions de la Tinença, la migradesa de les produccions del seu reduït terrer fèrtil, destacant també l’acció, en els anys trenta, de l’excursionisme i la premsa en pro de la millora de les condicions de vida a la comarca. Igual que en temps de Cavanilles, llavors la Tinença restava en una situació endarrerida i s’anava a enfrontar a la que segurament seria una o, potser, la principal crisi poblacional de la seua història, en desbocar-se des de meitat de segle una emigració constant.
La comarca tenia 2.801 habitants en començar el s. XX i en el cens de 2018 eren 216. Si un mira el mapa del despoblament a Espanya, les dos taques on pren major intensitat el color roig són la “Raya” de Portugal i tot el Sistema Ibèric. Aquí, just al seu extrem oriental, està ubicada la Tinença i ja vam explicar com, en el primer terç del s. XX, la contrada rebia el qualificatiu de “Hurdes Levantinas”. Sovint es mencionen els condicionants naturals per a justificar els factors que han marcat la seua història, però la dràstica davallada que s´ha consumat recentment només s’explica a causa de l’evolució dels patrons socioeconòmics vigents al llarg de la contemporaneïtat.
Els canvis polítics, socials i culturals associats a la modernitat van ajudar a que el món rural s’alliberés de l’opressió que comportava la tradició, així com del tancament que afavoria la submissió al caciquisme i, d’altra banda, els canvis econòmics van aconseguir que molts canviessen la misèria a la que es veien abocats en el seu lloc d’origen per noves oportunitats fora d’allí. Però, servint-se de l’esperança d’unes condicions de vida millors, la modernitat va exigir el sacrifici dels territoris perifèrics en la mesura que progressivament era acaparada pel model capitalista, pel triomf de les ciutats i pel dirigisme dels “sistemes experts”. La Tinença ha restat com un micromón on totes estes tendències s’han encrostat d’una manera exacerbada, i ha quedat bloquejada sense que el vell món desaparegués i, marginada, sense que el nou món fes realitat les promeses de la modernitat.
La modernitat va exigir el sacrifici dels territoris perifèrics en la mesura que progressivament era acaparada pel model capitalista, pel triomf de les ciutats i pel dirigisme dels “sistemes experts”
El bloqueig i la marginació els podem observar en molts episodis, i en tot tipus d’indicadors que perduren, però ho il·lustrarem amb un esdeveniment que va tindre lloc al juny de 1972. Els veïns rebien la visita del Governador Civil i Jefe del Movimento, acompanyat d’altres autoritats. Després d’haver dormit còmodament al xalet forestal de Rafalgarí van anar a visitar el Boixar, Coratxà i Castell de Cabres. L’estat de la pista de Torremiró, les escoles o la futura fusió dels municipis (finalment es produiria el 1975) sorgiren entre les reclamacions per poder encarar millor el futur. Com si fos el senyor Cayo de la novel·la de Delibes, un veí va dir, segons descriu la crònica, que “los problemas eran difíciles de solucionar”. I després el periodista afegeix una pila de promeses aportades pels alts càrrecs que encapçalaven la comitiva. Resumint-ho, venia a dir: “D. Pedro Bofias, Delegado Provincial de Agricultura, les explica con toda claridad algunas soluciones que tenían (…). Incluso si los vecinos llegaran a concertar sus fincas con el Patrimonio Forestal del Estado, o vendérselas, podrían ver mejorada la pista de Castell de Cabres-Torre Miró hasta el punto de poder transitar los vehículos con toda facilidad” (Mediterraneo, 22/6/1972). En realitat, malgrat la proposta de “nacionalització” de la propietat privada -vendre el que era el mitjà de subsistència de la població, a canvi d’una pista forestal i alguns jornals-, el paternalisme o la manca de rigor en les seues declaracions, no ens sorprèn. Dibuixen la impostura dels delegats polítics del règim, i d’altres que els han succeït, per la total desconnexió d’alguns càrrecs públics amb el dia a dia i amb els problemes dels ciutadans, més encara si estos esdevenen una minoria, una raresa, i més quan viuen amagats i apartats de les capitals.
L’administració no va fer quasi bé res per facilitar-los les coses al llarg dels decennis següents; al contrari, sovint, els hi complicava l’existència. Ho expliquen J. Peman; I. Iriarte; i F.J. Lario (2017) en referir-se a la gestió forestal implantada arreu de l’Estat en els entorns dels boscos d’Utilitat Pública: “De hecho se pretendia imponer desde arriba una gestión de caràcter científico, en la que la utilización que realizaba la población que dependia del monte para su supervivència pasaba, en el mejor de los casos, a un segundo plano. (…) las restricciones a los denominados aprovechamientos vecinales como el pastoreo o la extracción de leñas, la fiscalización de los mismos y las denuncias por parte de la Guardia Civil (…) generaran tensiones crecientes con buena parte de la población rural. Una población que siempre que podia, intentava saltarse unas normas que le habían sido impuestas sin su participación, y que en casos extremos podían dificultar su propia supervivencia en aspectos tan básicos como la alimentación o la calefacción”.
En general les afectacions dels assentaments, aquí, havien estat elevades (es pot veure en les imatges aèries del vol americà de 1957 o en les fotografies de Mario Guillamón de la mateixa època). Els cicles d’explotació antròpica feia poc que havien arribat al punt àlgid quan el botànic Carlos Pau va visitar la Tinença el 1918 i va qualificar el paisatge d’africà. Però sense més força que les mans i l’ajuda dels animals, els impactes ambientals provocats per aquelles comunitats eren reversibles, com s’ha demostrat posteriorment amb la recuperació de la coberta forestal o de les espècies de fauna més delmades.
Els llauradors i pastors primitius explotaven el medi que els donava de viure, però alhora havien de protegir-lo perquè en depenien
El botànic Pere Montserrat després de 50 anys de dedicació a l’estudi de la ramaderia i les comunitats de muntanya, elogiava la cultura dels “homes integrats en els sistemes naturals” a l’assegurar les complementarietats que afavorien la biodiversitat i l’eficiència en l’ús dels recursos. Ell deia “M’ha colpit la saviesa pràctica, el saber fer dels que viuen de la muntanya”, sentenciant: “l’home urbà, educat a la Universitat burguesa, la de la ciutat, és incapaç de gestionar la riquesa de les muntanyes”. A la Tinença, tot i la nul·la formació acadèmica, els llauradors i pastors primitius explotaven el medi que els donava de viure, però alhora havien de protegir-lo perquè en depenien, a diferència de les societats industrialitzades que per ampliar els seus estocs de producció esgoten i malmeten els recursos locals i després marxen a extraure’ls de territoris llunyans. L’ecòleg Ramón Folch, sintetitza el canvi que es va produir: “S’ha dit, amb raó, que el Neolític ecològic va durar fins a l’adveniment de la industrialització”. Em ve al cap l’argúcia dels falsos discursos construïts des dels centres de poder -adoptats pels ecologistes de saló, i que tothom repeteix acríticament- a l’atribuir la degradació ambiental a l’agricultura i a la ramaderia extensives i als humils “esclafaterrossos incivilitzats”, i així de pas mirar de despistar-nos dels actes dels agents que “civilitzadament” han xafat la natura amb la industria, l’asfalt o el ciment (o d’aquells que hi ajuden aferrats a uns nivells de consum desorbitats, i a més volen donar lliçons de com han de gestionar la casa els altres, quan ells han malmès la seua).
El 1966 una part d’este sector del massís dels Ports va ser declarat Reserva Nacional de Caça i el 2006 es feia efectiva la protecció com a Parc Natural. A la Tinença la natura va passar de l’explotació a la conservació, en paral·lel els humans s’encaminaven de l’expansió a la crisi. Però d’això en parlarem un altre dia.
Àlex Farnós Bel, biòleg i museòleg
