La idea que els projectes socials “no poden guanyar diners” és una dicotomia molt arrelada, però sobretot és un malentès cultural. Hem associat històricament el social amb el voluntariat i el sacrifici, i el lucre amb l’egoisme i l’explotació. El resultat és pervers: si un projecte ajuda persones, sembla sospitós que també generi beneficis; si guanya diners, llavors “ja no és tan social”.
Aquesta visió és perillosa per dues raons. Primer, perquè condemna molts projectes transformadors a la precarietat eterna: equips esgotats, dependència de subvencions inestables i dificultat per créixer. Segon, perquè envia un missatge contradictori: com a societat diem que volem impacte social, però no acceptem que aquest impacte es financi de manera sostenible.
Guanyar diners no és el mateix que repartir dividends obscens ni especular. Vol dir, simplement, que el projecte genera prou ingressos per pagar sous dignes, invertir en millores, innovar i no dependre de la bona voluntat puntual de tercers. Un projecte social que tanca perquè no és viable econòmicament aporta menys a la comunitat que un que és rendible de manera responsable.
La clau està en el com i el per què es guanyen aquests diners. Un projecte social pot tenir un model de negoci clar, transparent i alineat amb la seva missió: reinvertir beneficis, limitar dividends, garantir condicions laborals dignes, evitar pràctiques abusives… La rendibilitat es converteix aleshores en una eina al servei de l’impacte, no en un fi en si mateix.
També hi ha un tema d’autoestima col·lectiva: sovint demanem a la gent que treballa en l’àmbit social que visqui “d’aire i vocació”. Però cuidar persones, teixir comunitats, fer educació popular o reduir bretxes digitals requereix talent, temps i esforç, igual que qualsevol altre sector. Per què hauria de ser tabú que aquesta feina es remuneri de manera justa?
Superar aquesta dicotomia implica canviar el relat: deixar de veure els diners com alguna cosa “bruta” i entendre’ls com una infraestructura imprescindible per sostenir el bé comú. No es tracta d’idealitzar el mercat ni de convertir tots els projectes socials en startups, sinó d’acceptar que sense estabilitat econòmica l’impacte es queda curt o es fa fràgil.
En definitiva, la pregunta no hauria de ser “pot un projecte social guanyar diners?”, sinó “quin model econòmic necessita aquest projecte per maximitzar el seu impacte sense trair els seus valors?”. Quan canviem la pregunta, la dicotomia es comença a desfer.
Personalment participo en un projecte social i tècnic com l’associació d’usuaris SomInternet (abans anomenada Augute) per mirar de tenir una alternativa als grans operadors en quant a cobertura d’internet a les zones més rurals. Després de quasi 14 anys el nostre projecte continua lluitant amb la bretxa digital de connexió a internet, amb cada cop més competència empresarial que té accés a subvencions europees i que es poden endeutar i vendre a preus sota mercat. Nosaltres continuem fidels als nostres principis, proporcionar connexions de qualitat i a un preu just que ens permeti continuar invertint en el manteniment i millora de la xarxa, en un entorn cada cop més monopolitzat pels grans operadors que es fusionen entre ells al igual que succeeix en altres sectors com el bancari, i que acaba reduint la competència i l’oferta de cara als usuaris.
Des de la ciutadania tenim la possibilitat d’organitzar-nos per resoldre necessitats, i això no ha d’implicar necessàriament fer-ho 100% en voluntariat, s’ha de trobar l’equilibri per que el projecte sigui sostenible econòmicament i així complir l’objecte social que es persegueix.
1 comentari
Reflexió brillant, 100% d’acord.