La celebració del Smart City Expo World Congress 2025 (SCEWC 2025) a Barcelona representa, al meu parer, una fita essencial en el procés de transformació urbana contemporània. Sota el lema “The Time for Cities”, aquest esdeveniment posa de manifest com les ciutats ja no són simplement escenaris passius sinó actors actius en la lluita contra reptes globals com el canvi climàtic, la desigualtat, la mobilitat, la inclusió, etc.
Ciutats com a motors de canvi
Vivim una era en què les ciutats concentren gran part de la població, de l’activitat econòmica i de la innovació. Segons les dades recollides, tot i ocupar només el 2 % de la superfície terrestre, generen aproximadament el 80 % del PIB mundial i acullen el 55 % de la població, percentatge que s’espera que superi el 70 % cap al 2050.
En aquest context, el SCEWC 2025 no és només una fira tecnològica, sinó un fòrum de reflexió sobre el model de vida urbana que volem construir.
“l’hora de les ciutats”— evidencia un canvi de paradigma: ja no es tracta només d’implementar “smart technologies”, sinó de definir quina ciutat volem. Tecnologia, sí, però al servei de la gent, del medi ambient i de la governança. La temàtica de l’edició del 2025, que inclou un espai específic sobre “IA-enabled cities” (ciutats habilitades per intel·ligència artificial), mostra aquesta orientació
Oportunitats i reptes que planteja
L’esdeveniment aporta una sèrie d’oportunitats innegables: connectar governs, empreses, startups, investigadors i societat civil; mostrar solucions concretes d’infraestructura, mobilitat, energia, construcció o governança; generar sinergies internacionals. Segons l’organització, SCEWC 2025 ha reunit més de 25.000 visitants, més de 1.100 expositors i més de 600 ponents.
Tanmateix, aquestes mateixes oportunitats porten aparellats reptes que convé reconèixer. Per exemple:
- La bretxa entre innovació i implementació: És fàcil mostrar solucions en un estand o en una ponència, però portar-les a escala en una ciutat real —amb limitacions pressupostàries, resistències polítiques o culturals i infraestructures existents— no és trivial.
- La inclusió social: Cal assegurar que la “ciutat intel·ligent” no quedi reservada per a zones privilegiades o classes acomodades, sinó que arribi als barris més vulnerables, a tots els col·lectius i generi cohesió.
- La sobredimensió de la tecnologia: L’IA, l’Internet de les coses, les ciutats digitals… són eines poderoses, però poden desviar l’atenció del que realment importa: la vida de les persones, la qualitat de l’espai públic, la salut, el benestar. La tecnologia ha de servir a l’objectiu, no al revés.
- La governança i ètica: Qui recull les dades? Qui en controla l’ús? Com garantir la privadesa, la transparència, la rendició de comptes? La dimensió política i ètica del “smart city” no es pot ignorar, i trobades com el SCEWC són espais clau per debatre-la.
En definitiva: l’hora de les ciutats ha arribat, sí —ara toca que les ciutats siguin tan intel·ligents com humanes.
