El passat 15 de maig, VilaWeb, el primer mitjà digital dels Països Catalans, va celebrar els trenta anys. Des de 1995 ha estat un referent, sovint pioner. Va nàixer quan encara no existia Google i internet generava pocs menys que incredulitat. Aquesta és l’entrevista al seu promotor i director, Vicent Partal, qui ja té al capdavant del projecte -des de diumenge passat- a la nova editora del projecte, Txel Partal.
PREGUNTA: Quina és, per situar-nos, la primera reflexió que faries de l’experiència i el recorregut de VilaWeb?
RESPOSTA: Han passat molts anys. Com pots imaginar-te, tot ha canviat una barbaritat. Quan vam començar, el projecte era una cosa estranyíssima. Molt poca gent entenia el que intentàvem fer, mentre que avui dia ja tothom ho viu (internet i els mitjans digitals), amb plena normalitat. El més divertit i el més interessant, almenys per a mi, ha estat sempre que ens hem obligat a estar a la punta.
El mèrit, en tot cas, és haver aguantat trenta anys. No té mèrit haver estat pioner, sinó haver aguantat trenta anys, adequant-nos sempre als canvis enormes que s'han produït a la xarxa, que constantment s’està revolucionant. Ara apareix el vídeo, ara anem amb mòbil, ara la intel·ligència artificial, ara no sé què. Això ha estat extraordinàriament interessant, sempre buscant com es fa el periodisme en aquest nou món. Però ha estat molt divertit i molt satisfactori en termes personals, molt ‘xulo’, per dir-ho d’alguna manera.
P: El projecte empresarial, la base de qualsevol projecte periodístic, com ha canviat? Com era llavors i com és ara?
R: El 1995 no hi havia negoci. És a dir, quan nosaltres vam començar a internet, érem quatre friquis, i allà no hi havia cap negoci possible. El que vam fer va ser crear webs, fabricar-ne quan la gent no sabia fer-ne, i així ens guanyàvem la vida, per gastar-nos-ho després al diari.
Vam passar onze anys en els quals pràcticament no arribem ni a 2.000 persones, perquè no va ser fins a l’octubre de l’any 2.000 que plantegem la idea dels subscriptors. Quan la gent va començar a pagar per Netflix o per Spotify, de sobte, va estendre’s la idea de començar a pagar, i així va ser quan la gent es va adonar que també ha de pagar pel diari.
“No estirar més el braç que la màniga ha estat la clau d’aquests trenta anys”
El que passa és que nosaltres sí que hem tingut dos constants en el model de negoci. Una primera era que s’havia de guanyar diners per mantenir la independència editorial. No molts diners, però guanyar diners, perquè si no ve algú i té compra. I, en segon lloc, una economia molt rigorosa i molt de no estirar més el braç de la màniga, sempre invertint en tot el que s’havia d’invertir, però sense luxes i sense aparatositat, d’una forma sostenible, com es diria ara. La sostenibilitat ha estat una de les peces clau de l’aventura d’aquests trenta anys.
P: En la part més tecnològica (després parlarem dels continguts), com us ho heu fet per mantenir-vos sempre a l’avantguarda, tenint en compte que els canvis han estat constants?
R: En temes tecnològics, nosaltres sempre hem anat per davant, i certament hem tingut molt bons informàtics. Pensa que, per exemple, Google apareix dos anys després de nosaltres. Vam fer també el primer servei per a telèfons mòbils quan llavors hi havia una tecnologia absolutament obsoleta que es deia web. Teníem clar que no havíem de mirar cap endarrere, i que havíem d’inventar i inventar per prova-error. Vam passar de tenir tecnologies tipus Oracle, per entendre’ns, a tenir tecnologies de codi obert a base de prova-error, prova-error, prova-error.
Per nosaltres ha estat fonamental tenir bons informàtics, perquè si no no pots arribar al lector, i mantenint l’estratègia de què has d’estar canviant constantment. Ara per exemple estem bolcats amb la intel·ligència artificial i trobant què es fa amb això. Sempre són coses que corren pressa, que són per a demà; i que també són oportunitats, perquè si arribes dels segons, ja les perds.
P: Quines fites destacaries?
R: Sobretot de l’enfocament periodístic. Quan al principi molta gent no sabíem com es feia periodisme, a través d’internet, nosaltres sempre vam dir i mantenir que volíem fer un diari seriós, de qualitat, que rebutjava allò del clic fàcil i la cosa groga. Creiem que n’hi havia una part de la població disposada a pagar per continguts de qualitat, i això, amb els anys, ha permès sumar els 25.000 subscriptors, que són els que ara tenim a VilaWeb.
Aquesta idea l’hem mantingut quan el click-bait i tota aquesta porqueria, eren els reis, fins i tot per als mitjans tradicionals que dedicaven les seues webs a aquestes pràctiques. Crec que ha estat la peça central de l'èxit. Hi ha molta gent que encara avui em recorda el nostre comportament, per exemple quan els atemptats a Madrid, quan vam mantenir la nostra actitud seriosa, investigant, donant raons, etcètera.
El mateix que durant la Covid, el moment en què més gent s'ha fet subscriptora de VilaWeb. Probablement era un premi, a la feina seriosa que fèiem quan hi havia tanta desinformació en dansa. Estic orgullós d’haver mantingut aquesta ideal central: un format de periodisme de qualitat i de periodisme basat en els països catalans.
“Un dels problemes del periodisme ha estat que s’ha abandonat molt la idea tan bàsica d’escoltar”
P: Creus que les coses van encara a pitjor, pel que fa a la fiabilitat dels continguts?
R: La clau és la gent. Quan tens milers de subscriptors que t’aporten els diners necessaris per fer funcionar el projecte, tens una independència molt gran. A mi m’agrada recordar que nosaltres, la independència, ja la defensàvem i ja la teníem i l’exigíem abans, quan tot era més difícil. Havies de lidiar amb la publicitat o, per exemple, en acceptar subvencions, que ara ja no les acceptem.
La gent acaba sent el més important, no només per la qüestió econòmica. Si penses en la gent acabes tenen un web amb 25.000 redactors, perquè també és molt important la relació amb la gent. Es tracta de mantenir-se en contacte permanentment amb la gent, escoltar, perquè un dels problemes del periodisme ha estat que s’ha abandonat molt la idea tan bàsica d’escoltar. Crec que fer un diari basat en una comunitat de persones, és el que ens ha diferenciat i el que ens ha permès arribar fins aquí. I això, clar, ho vam haver d’aprendre. Nosaltres ho vam aprendre d’un diari americà, del Texas Tribune, que va ser el pioner en aquest model de comunitat, que ara, per exemple, també fan servir el Guardian o altres grans diaris.
Finalment, hi ha un factor que a mi m’agrada recordar, i que és la sort. En moments determinats hem tingut sort. En la societat contemporània sembla que la sort no existeix o no es té en compte, però a mi m’agrada recordar que hi ha hagut moments difícils en què un cop de sort ens ha ajudat.
P: És més fàcil per internet, fer un diari digital pensat per als Països Catalans?
R: A priori pot semblar que és més fàcil; però també hi ha dificultats: la qualitat de les comunicacions. De fet, això ho notem a VilaWeb perquè tenim més presència a les àrees metropolitana de Barcelona i València, precisament, perquè són llocs on la qualitat de la telefonia és més bona. Qualsevol que agarre un dels maltractats trens que van de Tortosa a Barcelona o de Vinaròs València sap el que significa estar allà una hora i que el telèfon et vagi com una carraca.
Dit això, hi ha situacions molt curioses que no acabes de saber per què passen. Per exemple, a Andorra tenim un seguiment molt gran, a Eivissa no, a Menorca tenim un seguiment molt gran, a la part de Lleida menys. Bé, no s'entén gairebé l’explicació, però, en general, el que és important és la qualitat de la connexió telefònica, que encara avui, per desgràcia, marca la diferència. És una desgràcia que encara tinguem una via o un nivell de connexió en les grans ciutats, i un altre en la major part del país.
“Cal generar comunitats, fer bon periodisme, i creure que la gent pot ajudar-te pagant”
P: T’entrevistem des d’EBREDIGITAL.CAT, un mitjà que va nàixer dos anys després de VilaWeb, i amb el qual es va explorar la possibilitat de vincular-lo en el que llavors es deia, edicions comarcals. Què ens espera a partir d’ara?
R: A veure, nosaltres, efectivament, vam intentar a l’inici fer el que en dèiem les edicions locals. Abans t’he comentat que vam anar fent prova-error, prova-error. En aquell moment vam arribar a tindre més de 100 edicions locals, però no sabíem com convertir això en negoci, i per tant va haver-hi un moment que vam decidir que no podíem continuar.
Per una altra banda, vam fer una altra anàlisi. A internet hi ha una diferència gran amb el paper. En el paper, qualsevol acció positiva de comprar el teu diari implica deu accions negatives de no comprar els altres diaris. I, per tant, hi ha el que podríem dir una competència. En canvi, a internet jo no conec ningú, no he vist mai ningú que entre en el mòbil només mire un sol diari i sempre el mateix diari.
Fruit d’aquesta anàlisi vam entendre que no era bo intentar créixer massa i intentar ocupar tots els espais, i que era positiu que en un país com el nostre, amb una premsa comarcal forta, com és el cas del vostre diari digital, segueixi tenint bona salut, i que cadascú segueixi el seu camí a cada comarca o vegueria. En aquell moment vam ajudar molta gent a entendre que havia de posar-se a internet i estem contents que això fos així. I ara veiem amb molta simpatia i amb molt d’interès, el servei també periodístic que aporta al país tota la premsa comarcal. Al final l’esquema és el mateix: cal generar comunitats, fer bon periodisme, i creure que la gent pot ajudar-te pagant.
I, evidentment, col·laborar entre tots. Jo crec que hi ha un ecosistema informatiu del país, des de les grans corporacions públiques com TV3 o À Punt, fins a l’últim diari de l’últim racó que acaba d’aparèixer, tots som al final el mateix, perquè tots estem posats en el mateix mòbil. El poder de la comunicació ha canviat totalment. Abans tenia poder qui era capaç de difondre una notícia a tot el món, i ara és la gent la que tria les notícies. Per tant, alguns comportaments antics (heretats de quan tots fèiem paper i el diari era un mitjà políticament molt poderós i totes aquestes coses), ja no té sentit.
P: També ets dels que pensen que el paper desapareixerà?
R: Crec que un dels problemes d’alguns dels mitjans en paper, sobretot de les capitals, i que estan molt malament i ja estan en les últimes, és perquè no volen entendre que el món ha canviat, que s’han de fer petits, que s’han de fer humils. Potser molta gent no ho recorda, però abans tu compraves La Vanguardia el diumenge i hi havia un quadern el doble de gros que el del diari on hi eren els anuncis classificats. Allò era un tsunami de diners entrant a Can Godó.
Tot això ha desaparegut, tot això ja no existeix i, per tant, no pots passar-te la vida lamentant-te que això ja no existeix, sinó que has d’adaptar-te i reconèixer una realitat distinta, en la que jo crec que els mitjans locals esteu molt més ben preparats per adaptar-vos i entendre això, la necessitat de fer mitjans sostenibles, mitjans que, des de la humilitat del periodisme honrat, intenten ser un instrument valuós per a la seva comunitat. Tant i fa que sigue gran o menuda, perquè al final, el que importa és si aquesta comunitat tingue sentit, i interprete que aquell mitjà és la seva veu.
P: I com veus al periodisme?
R: El periodisme no està en perill. El periodisme està en la millor època de la seva història. El que està en perill són les empreses de mitjans. Això és una altra història diferent. El periodisme mai hem tingut les eines que tenim ara, ni les audiències que tenim ara. El que està en crisi, claríssimament, són les empreses de mitjans. Pensa que estem parlant de caigudes, en 30 anys, del 90%. Diaris com poden ser el Periódico o la Vanguardia, que venien més de 200.000 exemplars, ara tenen unes vendes que tinc aquí apuntades perquè és molt impressionant.
La Vanguardia venia a 192.000 exemplars l’any 1995, i ara declara que en ven 45.000. I El Periòdico venia 205.000 exemplars fa trenta anys, i l’any passat va declarar que n’havia venut 13.000. Això és la mort. Així no es pot tirar endavant. Penso, per tant, que el periodisme no ha mort. En tot cas, han mort determinades idees d’empresa. Segurament el paper que s’ha de reposicionar. Nosaltres, per exemple, hem començat a publicar llibres en paper. Perquè el paper tampoc morirà. El que morirà serà el paper diari. Aquest sí que no té espai, ja s’ha acabat.
P: A les Terres de l’Ebre, quan la gent va sortir al carrer i es va provocar la derogació dels transvasaments, pensàvem que la democràcia participativa obria nous paradigmes. No creus que internet, està servint, en canvi, per manipular cada cop més?
R: Crec que la mobilització a les Terres de l’Ebre, en el seu moment, no es podria explicar tampoc sense la força d’internet. En canvi, si puc entendre que hi hagi gent que se sent decebuda, perquè les mobilitzacions contra el transvasament, o les del mateix procés d’independència, van generar un entusiasme col·lectiu molt gran, i ara sembla que això no va aportar els resultats esperats. Però no és veritat.
Les Terres de l’Ebre han canviat radicalment. No tenen res a veure les Terres de l’Ebre d’avui, amb el que eren abans de les mobilitzacions. Ara hi ha orgull de pertinença, de ser de les Terres de l’Ebre, i això és gràcies al que va saber fabricar, també la Plataforma en Defensa de l’Ebre, i tota la mobilització que hi va haver al seu voltant. Això s’ha quedat i ja no desapareixerà.
Crec que hem de distingir entre efectes immediats i efectes a llarg termini. Crec que la lluita pel riu ha canviat completament les Terres de l’Ebre i les ha fet un territori especialment important per a tot el país. I en aquest sentit, clar, internet sí que canvia. A vegades és per a bé, i a vegades espera mal. Aquests dies, per exemple, estem veient com una xarxa, com és X, es dedica a posar i treure presidents dels Estats Units.
“El problema molt més gros és com el sistema democràtic està pervertint-se amb el pas del temps…, i no només és internet”
Ara estan barallant-se l’Elon Musk i el Trump, i fa quatre dies eren amics, i tot són bombes informatives a través d’X. O veiem com X està propulsant l’extrema dreta en tots els països del món, també el nostre. És una obvietat que internet està influint molt en el canvi del model i del sistema democràtic, però el problema no és tant internet. El problema molt més gros és com el sistema democràtic està pervertint-se amb el pas del temps, i com avui dia la majoria de la població estem molestos, disconformes, disgustats amb el sistema que tenim i amb la manera en què funciona. Però això ja no és una qüestió només d’internet.
P: Llavors, tenint en compte que cada vegada més gent s’informa pels mitjans digitals, fa falta un verificador per discernir el que és informació, el que és manipulació?
R: Els verificadors som més diaris. La nostra feina és verificar. Però sí que és veritat que hi ha temes que políticament no es tracten i que jo crec que s’haurien de tractar. Per exemple, jo soc de l’opinió que la Unió Europea hauria de ser molt més exigent amb les grans multinacionals, com Facebook, Twitter, etc. I això es pot fer, és una simple voluntat política. Hauria d’exigir-los que tots els contes foren autèntics, que no poguessin haver-hi contes falsos, que no poguessin haver-hi bots, i que la gent hagués de firmar amb noms i cognoms. Podrien exigir-los ser tractats com tracten a un diari. Perquè, és clar, hi ha un desavantatge molt clar dels diaris respecte a Facebook o Twitter, perquè estan als Estats Units, i no es consideren mitjans. Per tant, no tenen cap obligació com sí que tenim els mitjans. Però són mitjans, és la pura veritat, i, en conseqüència, podria publicar-se allò que es vulgue, però es podrien portar a judici per difamació.
Això ho hauria de fer la Unió Europea perquè no es pot fer a escala de Catalunya, ni d’Espanya, ni de França. Seria bo fer-ho perquè bona part dels problemes venen de l’anonimat i del mal ús de les xarxes. Jo estic molt en contra del control, evidentment, però sí que crec que hi ha situacions que no es poden tolerar, com seria, per exemple, l’accés infantil a la pornografia, o coses d’aquest estil que s’han de repensar, i que s’ha de mirar com s’aconsegueix evitar-ho.
Igual que s’ha de mirar com a les escoles s’evita l’ús dels mòbils, com es retorna un poc la pausa a la gent, i que la gent pensi i que parle. Bé, hi ha moltes coses a fer, per ell problema principal és que ni la societat ni els partits polítics s’han plantejat mai tractar internet com un fet polític, de la mateixa manera que tracten altres temes.
P: Quin pla de negoci, quines perspectives de futur té Vicent Partal i el projecte VilaWeb?
A VilaWeb els 30 anys ens ha pillat en un procés de canvis molt important, que ja havíem planificat feia anys. Des de diumenge passat la nova editora és Txell Partal. Ella té 35 anys i ara assumeix una responsabilitat en la qual la gran batalla està en la gent de trenta anys. VilaWeb va iniciar ja fa anys un procés de rejovenir l’audiència, cosa que estem aconseguint bastant bé, i d’intentar penetrar en força, precisament, en aquest sector, que és, jo crec, on s’està jugant avui en dia el futur de tot, del país, de la democràcia, del periodisme, de tot, que és la banda d’entre els 25 i els 40 anys.
Estem treballant en això i en el tema de la intel·ligència artificial, perquè crec que pot aportar-nos, com tot, coses roïnes i coses bones. Crec que la intel·ligència artificial ens ha de permetre el somni de fer uns diaris molt més potents, molt més líquids, en el sentit de molt més adaptatius a la voluntat de la gent i a la necessitat de la gent. Segurament tot en àudio… Nosaltres, per exemple, en l’experiència del VilaWeb Àudio, observem que és extraordinària la quantitat de gent que ja no ens llegeix, sinó que ens escolta, és impressionant. Però també hi som per totes les finestres necessàries: hi som per la televisió, pel mòbil, publicant en paper… Bé, jo crec que el futur, almenys tal com nosaltres l’hem dissenyat per als pròxims trenta anys, té recorregut per als pròxims 30 anys.
Dit això, ni tu, ni jo, ni ningú sabem com serà el periodisme d’aquí a 65 anys, ningú en el món, perquè tal com van les coses, demà poden inventar alguna cosa que ens deixi a tots amb la boca oberta. Però nosaltres el que sabem i estem convençuts i volem és que estarem allà i que estarem en primera fila batallant, segur.
