L’any 2009 me van recomanar la lectura del llibre «L’audàcia de l’esperança» de Barack Obama. Una anàlisi política del que va arribar a ser el primer president de color dels Estats Units sobre la fragilitat de les societats davant els canvis i la seua vulnerabilitat enfront discursos populistes. La seua lectura destapa, des de les anècdotes personals i els seus plantejaments polítics, el dubte sobre la dificultat de transformar la societat americana sense perdre l’orgull de nació i mantindre la cohesió.
Passats gairebé 15 anys des de la seva lectura, veig com de fràgils són les societats en què vivim, com els canvis fan por i com de fàcil és fracturar socialment una comunitat des de la irresponsabilitat política. Se me fa difícil expressar en poques paraules el que estem vivint, poder anticipar el que pot passar i quin rumb poden prendre els esdeveniments. I no sé si serem capaços de tenir tots i totes prou mirada llarga per copsar la gravetat del moment i no deixar-mos portar per una riuada d’emocions negatives que l’únic que faran és frenar-nos com a societat i crear una fractura social difícil de tancar.
Em centro en la necessitat d’anul·lar la negativitat, perquè els moments que vivim mos demanen, mos exigeixen també tenir audàcia, l’audàcia de discernir
En este sentit és en el que estic convençut que estem cridats a pensar i formular entre tots i totes algun missatge constructiu, un missatge capaç d’anular la negativitat absoluta, el fatalisme i pacificar els entorns en els quals desenvolupem el nostre dia a dia. I en això no em refereixo a anul·lar la crítica, que ha d’existir, també, per seguir avançant, sinó que em centro en la necessitat d’anul·lar la negativitat, perquè els moments que vivim mos demanen, mos exigeixen també tenir audàcia, l’audàcia de discernir.
Si no evitem les generalitzacions, les simplificacions i escoltem els fàcils discursos populistes de la dreta més rància, mos separem cada cop més uns dels altres, i ens allunyem de la construcció d’una comunitat cohesionada; ens allunyem d’una societat que té les seues mancances, però que també té moltes virtuts, i la nostra responsabilitat política és fer que esta societat sigui capaç de resoldre els seus conflictes i les seves diferències des del diàleg, prenent com a pilar fonamental d’este treball precisament estes virtuts. Les societats no són uniformes, no són perfectes, cap! Les societats són diverses, i això és el que les fa ser riques.
Hi ha gestos que volen negativitzar esta diversitat, i busquen polaritzar la societat, però també n’hi ha que mos uneixen malgrat les nostres diferències, i l’audàcia de discernir és el que ens ajudarà a créixer fent que les nostres diferències ideològiques ens ajudin a construir un projecte comú, ja sigui a la nostra ciutat, al nostre territori o al nostre país.
Tots tenim una responsabilitat, i l’hora actual ens demana governar les emocions tòxiques des de la racionalitat, sent capaços d’entendre les raons dels altres i, a la vegada, reconèixer aquells mínims principis que ens uneixen
La vulnerabilitat de les relacions després de la COVID19 ens demana que siguem capaços de discernir que hem de fer cadascú de nosaltres, on ens posicionem, on ens situem. Volem ser utilitzats com eines de pacificació o ens volem sumar a la crispació i la negativitat? Tots tenim una responsabilitat, i l’hora actual ens demana governar les emocions tòxiques des de la racionalitat, sent capaços d’entendre les raons dels altres i, a la vegada, reconèixer aquells mínims principis que ens uneixen, més enllà dels nostres orígens, creences o situació social, perquè la ràbia, la indignació, el ressentiment o la impotència impossibilita el diàleg, la millor eina que tenim per construir una societat diversa, una comunitat cohesionada.
