És molt important, perquè pot acabar sent determinant, la situació política d’aquests moments. Les negociacions entre ERC, Junts per Catalunya, i el PSOE, amb el PSC tornant a ser un partit clau, i amb Sumar com a partit pont, poden portar molts fruits positius a tota la nostra ciutadania, la catalana i l’ebrenca. Aconseguir l’amnistia és una prioritat. La segona és reduir el dèficit fiscal millorant no només les inversions sinó l’execució dels pressupostos. I els altres objectius, poden traslladar-se per a després de les sentències que algun dia haurà de donar la justícia europea, que aquesta setmana ha obert una escletxa d’esperança acceptant a tràmit els recursos del govern legítim posteriorment condemnat per un sistema judicial espanyol anacrònic que demana a crits una catarsi.
Però quan fem una anàlisi des de la mirada local i territorial de les Terres de l’Ebre, allò que observem és que estem perdent poder polític, probablement perquè la situació general ens obliga a haver d’esperar que primer es normalitzen les coses. Per això l’amnistia seria molt oportuna, ja que a més es preveu de forma ràpida. Si tornéssem al punt de partida, l’expresident legítim Carles Puigdemont pot tornar a liderar el seu partit, Oriol Junqueres podria presentar-se a les pròximes eleccions, i ja veuríem si Salvador Illa lideraria llavors les enquestes per acabar sent el nou president de la Generalitat.
Qui governa i perquè Junts per Catalunya a les Terres de l’Ebre? (…) Com és possible que el secretari general d’aquest partit, Jordi Turull, s’hagi carregat a Lluís Soler, el principal alcalde amb majoria absoluta vinculat al seu partit, com a president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM)?
Però tornem a la mirada local i territorial. Qui governa i perquè Junts per Catalunya a les Terres de l’Ebre? És un partit cohesionat que té un projecte per al territori, tan engrescador com ho és el d’un país independent, o federal, però sobretot amb recursos i objectius clars de futur? Com és possible que el secretari general d’aquest partit, Jordi Turull, s’hagi carregat a Lluís Soler, el principal alcalde amb majoria absoluta vinculat al seu partit, com a president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM)? La resposta a les primeres qüestions no tenen res a veure amb un projecte polític per al territori: s’aplica una gens edificant política d’ocupar càrrecs -com passa a tots els partits, certament-, on el mèrit bàsic és només l’obediència (o un deure de manutenció que res té a veure amb l’interès general), i no el projecte.
Repassem quina és la situació ara mateix del poder que tenen tots els partits ebrencs. Vam tenir una secretària general, i després directora general, que es deia Matilde Villarroya, i gràcies a ella tenim a Kronospan. I, en canvi, ni tan sols coneixem el nom de les directores generals que segur que fan una bona gestió tècnica, però que no remen a favor de les Terres de l’Ebre (i si ho fan, ni tan sols ho notem o ho sabem, ni ens ho expliquen).
I a més a més s’han carregat a l’únic líder ebrenc local que podia iniciar, com ja va demostrar fa anys transformant bona part del partit al Baix Ebre-, una renovació i actualització, sobretot el projecte per al territori. Al costat d’altres valors que fins i tot van arribar a assumir les regnes en l’àmbit orgànic, com Mònica Sales o el mateix Francesc Mateu, un dels millors experts en comunicació digital.
I enfront de això, el que tenim ara és que restem a l’espera del que passe al govern de l’Estat, via Waterloo, ajornant allò que és urgent per necessari: un projecte on els millors facen el paper polític per al qual els escullen els ciutadans, també en l’àmbit local, que mai és radicalment diferent del context general, per molt que es vulguen excusar en què són partits locals.
I què passa a ERC? L’etern aspirant a conseller va camí de quedar-se en només una esperança, mentre Lluís Salvadó, qui era secretari general d’Hisenda (compartint despatx amb el president actual Pere Aragonès), està destinat al Port de Barcelona
I què passa a ERC? L’etern aspirant a conseller va camí de quedar-se en només una esperança, mentre Lluís Salvadó, qui era secretari general d’Hisenda (compartint despatx amb el president actual Pere Aragonès), està destinat al Port de Barcelona. Ara ens fa conferències i ens dóna pistes, però no té el poder que tenia per discriminar positivament l’Ebre als seus pressupostos, com si tenia quan va intervenir decisivament en la llei més important que mai ha tingut el territori en aquest sentit, la que ha permès rebre diners extra gràcies al Fons Nuclear. Qui ocupa ara aquest espai? Ningú. Perquè gestionar el servei d’emergències torna a ser una política de compensar càrrecs per equilibris interns, i res més.
Al PSC certament ha nascut els últims temps un nou líder en projecció, Manel de la Vega, (…) però el principal valor polític visible ara mateix és el d’un dels alcaldes que porta més anys vivint de la política aplicant la política de la terra cremada al seu voltant
Al PSC certament ha nascut els últims temps un nou líder en projecció, Manel de la Vega, actiu com el que més al Senat i al territori. Però ja ha caigut la figura d’un sotsdelegat del Govern, i no es visualitza una renovació o cohesió de projecte en un partit que té a Tortosa en crisi en funcionar per la via de la gestora. I on el principal valor polític visible ara mateix és el d’un dels alcaldes que porta més anys vivint de la política aplicant la política de la terra cremada al seu voltant.
D’altra banda, el cas de l’estatus quo del PSC és interessant, en el sentit de què pot ser antagònic al de JxC. Sí que se’l pot reconèixer en la defensa ferma del territori, però si els analitzem respecte a quin és el projecte nacional en el qual creuen, potser ni amb el federalisme n’hi hauria prou. Perquè si plantegen marxar a l’Aragó (tesi que mai s’ha rectificat), potser és que estan més prop de les tesis de Felipe González i Alfonso Guerra que les del mateix Pedro Sánchez, que va camí de convertir-se en estadista si se’n surt de la que està caient a l’Espanya profunda. Aquella on els torturadors confessos i amb delictes de sang van ser amnistiats, com per sort hem sentit explicar aquests dies a Nicolàs Sartorius, en una gran entrevista al canal 24 Hores.
Animen a la nova directora de l’IDECE, Norma Pujol, a que converteixi la institució en un autèntic fòrum territorial de retrobament polític
I un últim apunt. Donar la benvinguda i felicitació a Norma Pujol, nova directora de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE). L’animen, no només a què impulse un canvi de nom (“Comarques” no té pedigrí i recorda a la política de “taifes”), sinó que converteixi la institució en un autèntic fòrum territorial de retrobament polític. S’ha de posar damunt la taula el Pla Territorial. L’antic o l’actual si n’hi ha (que ni això sabem), o un de nou. Però que sigue el far per a tots. I també per exposar i conèixer les diferències de projectes, si n’hi ha. El territori ha de deixar de ser un mar de fotos a les xarxes socials sense cap substància. El territori necessita recuperar embranzida i poder, i cal començar des de la base: asseure’s tots els partits a una cadira, i explicar al territori de forma transparent (en directe i no a porta tancada), en què, com, quan i per què, estan treballant pel futur del nostre territori, que és el mateix que treballar pel futur de tots els ciutadans.