Els recents aiguats al Montsià -a més llocs, però sobretot al Montsià- per tercer cop en quatre anys, ens fan preguntar de nou: “Per què passa, això? Què hem de fer per què deixi de passar?”. La primera és fàcil de respondre; la més important és la segona.
Per què passa? Perquè s’ha construït, en un sentit ampli -edificis, infraestructures artificialització del sòl- allà on no tocava, és a dir, als cursos naturals de l’aigua. Uns cursos que, en un règim de pluges mediterrani, i amb el nostre paisatge, generen grans avingudes molt ràpidament. Aquesta construcció inadequada té molts orígens, tot i que relativament recents: la saviesa popular –“vora el riu no facis el niu”- ho tenia clar, i és quan hem deixat de fer-li cas que les coses han començat a anar malament.
Massa cops s’han aprofitat les escletxes de la llei, les definicions ambigües, o directament s’han ignorat prescripcions clares, i s’han autoritzat, o ho semblava, obres i edificacions impossibles confiant que no passaria res
Què hem de fer? Per a noves construccions, utilitzar bé les eines que ja tenim. Els plans d’ordenació requereixen un informe previ sobre la seva relació amb la inundabilitat, comptem amb cartografia cada cop més precisa sobre zones inundables, i en sabem més. Aquestes eines, com totes, necessiten ser ben aplicades. Massa cops s’han aprofitat les escletxes de la llei, les definicions ambigües, o directament s’han ignorat prescripcions clares, i s’han autoritzat, o ho semblava, obres i edificacions impossibles confiant que no passaria res. Però passa, i al pas que anem, anirà a més.
De manera que podem tenir una relativa seguretat -la seguretat absoluta no existeix- sobre el que fem en un futur, sempre que anem millorant les eines que tenim i les apliquem bé i sense trampes.
Amb el que ja existeix, cal prendre decisions. Per una banda, revisar el planejament existent, especialment el no executat, per a corregir badades. Per altra banda, plantejar seriosament processos de deconstrucció, desurbanització i renaturalització d’àrees ara construïdes. També tractament de les conques, en un sentit ampli, a fi que no arribi tanta aigua a rieres i barrancs, més que no pas canalitzacions impossibles. Vegetació de ribera, desartificialització de sòls, dipòsits reguladors en sòls urbans, i més; no hi ha una solució única. Caldrà molta pedagogia i assumir uns costos importants, però no hi ha més remei. Al capdavall, l’aigua ja hi era, i els intrusos som nosaltres.
