Molt probablement, si es fes una enquesta entre els 130.000 votants ebrencs -i també si entrés el conjunt de la població-, a la pregunta de, ‘valore de l’1 al 10 el nivell dels nostres polítics’, la puntuació no seria elevada. Descartat l’excel·lent o el notable, el bé seria probablement una agradable sorpresa, i la disputa estaria entre el suficient i el deficient, amb un bon percentatge de molts deficients. És un tesi indemostrable sense un estudi demoscòpic, però no creiem que s’allunya molt de la realitat.
Repassem sinó quin és el panorama a les diferents forces polítiques del territori: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a la regió de l’Ebre; Junts per les Terres de l’Ebre (JxTE) i la federació setze del PSC. Amb aquest ordre, o amb un altre, segons quines eleccions s’analitzen. I amb els partit minoritaris marxa enrere: la CUP ja no està en el seu millor moment, el PP acaba de reaparèixer però caldrà veure si continua actiu ara que sembla que el seu líder no serà president del Govern, i de Movem, allò que s’espera és saber la data en la ingressarà definitivament a les files socialistes (operació que es repetiria per segon cop en menys de 25 anys).
Tot apunta que el PSC ha iniciat una renovació de lideratges. Curiosament, repetint fórmules del passat: destituir a l’executiva de l’agrupació de Tortosa
Tot apunta que el PSC ha iniciat una renovació de lideratges. Curiosament, repetint fórmules del passat: destituir a l’executiva de l’agrupació de Tortosa, tot fulminant -i sense ni dir ni piu- a tot un primer secretari local, Enric Roig, i el més difícil d’entendre, a tot un exalcalde i ex-sots-delegat del govern, l’emblemàtic Joan Sabaté. Transitòriament es consolida una figura referent, el senador Manel de la Vega, un polític pica-pedra que prové d’Iniciativa i que ara té totes les cartes a la seua ma, a partir de la confiança que rep directament de Salvador Illa, el millor situat ara mateix per a presidir el proper Govern de la Generalitat.
ERC té pel davant serioses dificultats. Com la de recomposar-se pel soroll de sables que hi comença a haver a nivell nacional
Després està ERC, el partit amb més poder institucional ara mateix. La pèrdua del seu principal mentor, Lluís Salvadó, l’ha mantingut amb nota Albert Salvadó, el delegat del Govern i co-líder del partit, fent tàndem amb l’alcalde d’Amposta, Adam Tomàs. Tots dos, més un polític en progressió meteòrica -hauria pogut ser ja aquesta legislatura president de la Diputació-, l’alcalde de Paüls, Enric Adell, són les principals cares visibles d’un partit que ha fet bé la faena orgànica els últims anys, però que té pel davant serioses dificultats. Com la de recomposar-se pel soroll de sables que hi comença a haver a nivell nacional. Si esclata la crisi interna, serà inevitable reconstruir escenaris, i tot no està tant ben lligat com la política de comunicació basada en notes de premsa sempre dona a entendre.
Si Mònica Sales, la portaveu del grup parlamentari de Junts, tampoc no ha dit ni piu en tot el que ha passat i passa internament, tot i haver estat ex-Presidenta de Vegueria, indica que renuncia a recuperar aquest rol
I desprès està Junts x TE. Un partit que té als seus dos valors principals, curiosament, fora del partit. Si Mònica Sales, la portaveu del grup parlamentari, tampoc no ha dit ni piu en tot el que ha passat i passa internament, tot i haver estat ex-Presidenta de Vegueria, indica que renuncia a recuperar aquest rol. O que no vol enfrontar-se amb l’actual representant orgànica, Annabel Marcos, que té el principal suport en la figura de Jordi Turull, però sense l’imprescindible reconeixent intern (ni tant sols va ser candidata de la seua ciutat, Amposta, perquè Manel Ferré no la volia al seu equip). I tot això, amb les dos figures que sumen més vots i perfil polític-institucional, Meritxell Roigé i Lluís Soler, no només fora del partit, sinó alimentant permanentment els seus partits locals, tot i saber que poc tenen a fer de cara el futur sense una estructura nacional.
Perquè del que es tracta és d’això: de mirar el futur de les Terres de l’Ebre i reconstruir-lo amb intel·ligència i imaginació. Denunciàvem la setmana passada que massa polítics ebrencs desconeixen a dia d’avui (i això és simptomàtic i gravíssim, per molt deficient), què és i quan importa tenir una Pla Territorial. I el que ara afegim és que cal és fixar el focus en aquells que va identificar un bon polític il·lustrat fa uns anys: cal que s’activen ‘els millors’ de la nostra, ja limitada -per la diàspora de dècades-, societat.
Hi ha un brot d’esperança, i es diu l’acord de consens al que s’ha arribat al COPATE entre ERC, PSC i Junts per les Terres de l’Ebre. Lamentablement, només coneixem, un cop més, la nota de premsa simple
Hi ha un brot d’esperança, i es diu l’acord de consens al que s’ha arribat al COPATE entre ERC, PSC i Junts per les Terres de l’Ebre. Lamentablement, només coneixem, un cop més, la nota de premsa simple; i podem deduir que la prioritat -com ha passat en les últimes eleccions-, ha estat el repartiment de càrrecs, sempre vinculats als sous i les dietes, massa sovint la primera (i única?) prioritat. Però no saben el seu pla de govern, els seus objectius, el seu pressupost, ni la seua missió, ni el seu encaix, ni que faran d’interessant per als ciutadans que administren. I, fins ara, només el president del Consell Comarcal del Baix Ebre, Antoni Gilabert, ha manifestat la intenció d’impulsar, col·lateralment al COPATE, el Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre (CITE).
Cal impulsar altre cop unes Terres de l’Ebre més cohesionades i amb més projecció i ambició. I el Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre (CITE) és i vol ser això: la institució que substituirà transitòriament la Vegueria
No és un tema de sigles o de més organisme. És un tema de clarificar el panorama, de ser extremadament ambiciosos, i de tenir clar que, mentre no tinguéssim la Vegueria de les Terres de l’Ebre a l’abast de la ma com vam tenir el 2006 (tant de bo el que està passant a Madrid, durant les negociacions, se’n recorden de natros), cal impulsar altre cop unes Terres de l’Ebre més cohesionades i amb més projecció i ambició. I el CITE és i vol ser això: la institució que substituirà transitòriament la Vegueria i que sumarà competències, noves polítiques i pressupostos, per a benefici de tots, col·lectivament.
Benvinguts siguen els diners del Fons Nuclear, però malaguanyat que no els administre un òrgan com el CITE que ja va ser presentat el 2020, perquè tindríem una visió integral i representativa d’un territori que necessita créixer i de forma ràpida
Benvinguts siguen els diners del Fons Nuclear, però malaguanyat que no els administre un òrgan com el CITE que ja va ser presentat el 2020, perquè tindríem una visió integral i representativa d’un territori que necessita créixer i de forma ràpida -ara és el moment, perquè ara hi ha noves oportunitats-, guiada pels seus millors actius. Un repte, de nou històric, que ha de modernitzar-nos i situar-nos com a territori referent d’una nova societat digital més ordenada i sostenible fins on es pugue. I per aconseguir-ho, el desig és també l’esperança, malgrat no detectar exemples realistes: els polítics més capacitats, formats, intel·ligents, ambiciosos col·lectivament, i imaginatius en l’emprenedoria, han de donar un pas endavant i assumir el nostre govern, ni que sigue per responsabilitat generacional. Si ho fan es convertiran en líders naturals -i no només orgànics, com passa ara-, i llavors la nota que obtindran a ben segur que, com a mínim, serà un notable, o perquè no un excel·lent.