Cap a principis de la dècada dels 90, vam tindre l’oportunitat d’acollir per primera vegada a Jango Edwards a Tortosa. Encara faltaven uns anys perquè el ja reconegut clown estatunidenc establís la seua residència a Barcelona, però estava en gira per l’Estat espanyol i calia aprofitar-ho.
El Jose Martín, aleshores regidor de Cultura, havia confiat en mi perquè l’ajudés en la seua tasca i ens vam arribar a entendre molt bé. Tanmateix, no era senzill programar una proposta com aquella en una ciutat que encara no disposava de teatre municipal ni una temporada estable d’espectacles.
“Serem capaços de portar 1000 persones al pavelló poliesportiu per veure a aquest home?”. La pregunta del Jose necessitava una resposta ràpida i convincent: “explicarem que és el millor pallasso del món”.
Tot un nen amb aparença d’adult, que requeria comportar-se absolutament com un xiquet durant totes les hores prèvies a la representació del seu espectacle.
El Jango, que en realitat es deia Stanley Ted Edwards, deuria tindre poc més de 40 anys, lluïa una cabellera pròpia del cabdill ‘Toro Sentado’ i no parlava ni una sola paraula en castellà, ni encara menys en català. Ens enteníem gràcies a la seua mànager, que ens va explicar molt amablement com era aquell personatge: tot un nen amb aparença d’adult, que requeria comportar-se absolutament com un xiquet durant totes les hores prèvies a la representació del seu espectacle. Ens vam trobar al bar del Parc, on ens va saludar de manera tan divertida com políticament incorrecta, per després anar a una roda de premsa que segurament cap periodista oblidarà. El vam portar a visitar els arrossars i a dinar al Delta Hotel, on ens esperaven uns musclos, un xapadillo i una fideuada que ell va canviar per una hamburguesa i una Coca-cola.
Mentre dinàvem i compartíem conversa, la mànager, el Jose i jo, el Jango fugia de tant en tant a un futbolí on jugava tot sol canviant-se de banda constantment, o tractava de convèncer a la cambrera de què li havia posat una Coca-cola oberta i mig buida. De tornada cap a Tortosa, dormia com un infant, roncant amb els peus a la guantera
del cotxe, mentre a través de l’ajuda de la intèrpret li explicàvem que el Delta de l’Ebre canvia de colors en funció de l’estat de l’arròs. “És millor que el portem a l’hotel a fer la migdiada, per poder estar en plena forma a l’hora de l’espectacle”, ens deia la mànager, convençuda de què ja havíem entès com aniria tot allò: “Quan acabi la funció, s’emocionarà, us voldrà abraçar i agrair-vos tot el que heu fet per portar-lo aquí”.
Més d’un miler de persones van acudir al pavelló poliesportiu de Ferreries a veure al millor pallasso del món, a riure amb bogeria però també a commoure’s davant un home que sense paraules parlava molt clar.
Al vespre, més d’un miler de persones van acudir al pavelló poliesportiu de Ferreries a veure al millor pallasso del món, a riure amb bogeria però també a commoure’s davant un home que sense paraules parlava molt clar, movent-se continuadament entre la provocació i la tendresa. Només va fer pujar a l’escenari a un espectador que, com les casualitats no existeixen, va resultar ser el nostre pallasso Muniatto. El bo d’Eusebi Morcillo, sempre ha tingut al Jango Edwards com un mestre en l’ofici de fer riure seriosament. Un dels primers en una llista d’il·lustres com Johnny Melville, Gustave Parking, Yves Lebreton, Leo Bassi, Tortell Poltrona o la també ben nostra Pepa Plana.
I finalment, ja al camerino enfundat en una mena de barnús de boxa, van arribar les abraçades i els agraïments recíprocs per una estada i un dia inoblidable.