Ahir vaig arribar al meu poble molt tard, eren passades les 10 de la nit. Normalment l’estiu aquí és més amable i menys xafogós que a la resta de pobles de la Ribera d’Ebre. Tenim el riu prou lluny perquè no en pugi la seua humitat pesada i el turó que ens sosté fa que l’aire de mestral corri fresc per totes les cases quan el dia comença a acabar-se. És un bon poble per passar l’estiu mediterrani: calorós però deixant respirar, deixant que les cases se refresquin cada dia i que dormim sense suar. Ahir, en canvi, semblava que hagués arribat a un altre poble que no és el meu. Eren les deu de la nit i no hi corria ni aire de Mestral, ni s’hi podia dormir bé, ni l’estiu semblava anunciar-se amable.
El canvi climàtic no és un perill per la generació futura. El canvi climàtic és la realitat en la qual vivim i que ens obliga (així, en present) a viure i veure els nostres territoris d’una manera diferent. És un fenomen global, complex, causat per diversos factors i difícil de resumir en poques frases. Però sobretot i, el més important en moments de gran xerrameca anticientífica i negacionisme pocavergonya, el canvi climàtic és una realitat. De fet, duu molts anys sent-ho. El que succeeix ara, però, és que el comencem a notar als països d’allò que en diem “el Nord Global”. Tot i això, les conseqüències en països del “Sud Global” han afectat les vides de milions de persones, especialment, i com sempre, les vides d’aquells que viuen en situacions més vulnerables.
“…cal voluntat política per entomar aquestes accions, cal plantar-se davant les grans empreses, que són qui realment tenen poder de canvi i posar sancions i regulacions”.
En els últims mesos països mediterranis com Grècia, Itàlia o Espanya, han presenciat incendis forestals, xifres mai vistes en les temperatures màximes i sequeres. Els estius seran més calorosos, els hiverns més freds. Les precipitacions seran minses. Les prediccions científiques del servei meteorològic de Catalunya preveuen un augment d’uns 4 graus en les temperatures màximes en els propers 25 anys. Hi haurà àrees dedicades a l’agricultura de regadiu que hauran de passar a ser de secà, hi haurà menys neu als pirineus i, segurament, menys aigua al nostre riu. Tot i això, no m’agrada ser catastrofista. De fet, hi ha marge de maniobra.
Hi ha maneres de reduir les emissions, d’estalviar aigua i energia, de reduir residus, de repensar els nostres boscos. Però cal voluntat política per entomar aquestes accions, cal plantar-se davant les grans empreses, que són qui realment tenen poder de canvi i posar sancions i regulacions. I, també, repensar quina vida volem i en què volem que es converteixin els nostres territoris dins o fora del sistema neoliberal que ens domina. I per dur a terme aquestes accions de profunda valentia i responsabilitat polítiques, primer de tot cal no negar la realitat que ens arriba un divendres a la nit al poble menys calorós de la Ribera d’Ebre: el canvi climàtic existeix.
En el clima calorós, efervescent i, fins i tot, crispat que suposa el divendres abans de les eleccions estatals espanyoles, cal reclamar responsabilitats i assenyalar culpables: qui negui la realitat científica i inamovible de l’emergència climàtica en què vivim, no farà res per aturar-la. Passi el que passi, la vida seguirà existint. La vida seguirà sent possible, com ha sigut possible durant els milions d’anys que té aquest planeta. Amb o sense naltros i amb o sense els nostres estimats llocs.