A les Terres de l’Ebre hi viuen 179.049 persones. D’aquestes, aproximadament uns sis-cents, són càrrecs polítics institucionals, entre els quals compto, des de l’últim regidor del municipi més menut (Prat de Compte), fins al principal alt càrrec ebrenc (que ja no sé ni qui és, perquè m’he perdut amb la recomposició del govern, arran de la sortida de Junts). I també poso dins del mateix sac als dos diputats al Congrés, als dos alts càrrecs de l’administració de l’estat, i a la mitja dotzena de diputats al Parlament que, aquests dies, estan ben animats jugant a fer de polítics amb això del Fons Nuclear.
La xifra que quedaria, aplicant la resta (179.049 persones, menys 600), seria de 178.449. I encara la podrien arrodonir a 170.000, si restéssim els funcionaris de les 3 m (mestres, mossos i metges), i a la cort. Una cort en la que inclouria, des del centenar de consellers comarcals, als assessors o càrrecs de confiança, passant pels periodistes, i un molt reduït de persones que segueix l’actualitat a curta distància, i que aconsegueix entendre-la i interpretar-la tal com és. Em dirigeixo, per tant, a les 170.000 persones que estem fora de joc. Als que no només són contribuents, sinó també administrats.
I és que la propera setmana al Parlament està a punt de passar una cosa molt grossa. Jo, com vostès, no ho sé del cert. Però per la meua intuïció, i sobretot per la meua intuïció i capacitat d’anàlisi, tinc la sensació que estem a un pas de perdre un autèntic Pla Marshall per a les Terres de l’Ebre, ja sigui perquè som els sofridors d’una política de Casino (per allò de l’atzar), de traïcions i venjances (per allò de què a les persones les mouen els pitjors instints), o perquè a algun polític amb mirada i estil de guineu li ha pujat el vi al cap.
Dit això, abandono l’opinió, i me la guardo per a més endavant, perquè voldria no tindre raó en el mal pensament que m’envaeix. Em comenten que, quan tot estava lligat i ben lligar per començar a rebre 24 milions d’euros anuals a partir del pròxim 1 de gener de 2023, una esmena del PSC, a la que ja han anunciat el seu suport, Junts i els Comuns, farà que molta més gent sigue feliç. Parlo d’això del Fons Nuclear. Diuen que és bo passar del 20% al 50%. I s’aprofita per a dir que la proposta inicial d’ERC era insolidària i no sé quantes coses més. Mmm…
El reprodueixo un fragment de l’entrevista que li vaig poder fer aquest estiu a Lluís Salvadó, l’ideòleg i pare de tot això que se’n diu Fons Nuclear, i que porta treballant-se’l des de fa set anys, topant amb els alts tribunals de Madrid en dos ocasions. Sí vull dir, perquè quedi clar, que a aquest polític el considero un dels millors tres valors que tenim, perquè és tot un exsecretari d’Hisenda (i, per tant, sap de què parla), a més d’exdelegat del Govern (liderant els anys de més inversió), i ideòleg permanent també d’empoderar al territori d’una vegada per totes. Aquest és l’extracte, i jutgen vostès mateixos.
Pregunta: Deia que no serà un problema de diners, i tenint en compte que és un exsecretari d’Hisenda, això té valor. Però a l’Ebre sempre han faltat. La solució arribarà amb el Fons Nuclears, és la forma d’aconseguir-los? Em consta que aquest és un tema que porta anys treballant.
Resposta: El Fons Nuclear l’estic treballant des de 2015, fa set o vuit anys. Perquè quan mires el futur i analitzes els riscos que hi ha, veus que el tancament de les nucel·lars d’Ascó i Vandellòs vol dir que 3.000 persones es quedaran sense faena. I això no s’improvisa. I tampoc vull que d’aquí a deu anys les futures generacions hagin de fer un balanç en què diguen, quin desastre els governants, que sabien que això passaria i no han fet res per arreglar-ho. Lamentablement, això és el que està passant a tot arreu.
A l’estat espanyol al 2006 tanca la central nuclear de Zorita i al 2012 Garoña, i no es va fer cap pla per preparar el futur, i ningú va fer el que aquí estem plantejant. Allí quan es van tancar les nuclears es va perdre la principal activitat econòmica. I això mateix està passant a Extremadura, a Alcaraz, que té dos centrals que tancaran al 2027 i ningú ha fet un pla de transició. O al País Valencià amb Cofrens. Ningú preparar el futur. I aquí no podem fer les coses a l’espanyola, hem de fer les coses amb rigor.
I és públic el que hem fet. Hem impulsat tres lleis. El Tribunal Constitucional i l’estat espanyol ens les ha tombat. Però al final ens n’hem sortit. A finals de 2020 vam aprovar la primera llei, i ara, després d’intentar-ho de diverses maneres i buscant camins, amb habilitat parlamentària, podem dir que ja podem recollir els fruits de tot això. A partir de primers d’any disposarem de 24ME anuals mentre les nucel·lars continuen funcionant.
Pot passar que funcionen fins el 2030 com està previst. Però poden ser més si el tema del canvi climàtic continua al primer pla. Però també poden ser menys. En qualsevol cas, si a les nucel·lars els ho queden deu anys, això vol dir que disposem de 240ME que podem disposar com a territori i això ens permet impulsar molts projectes, que cal gastar bé…
P: Ha dit 240ME per al territori en deu anys? Ho he sentit bé?
R: Sí, 24ME per cada any durant 10 anys. I això ens ha de permetre fer una transformació importantíssima. I aquí hem d’estar a l’alçada. Perquè això ha estat molt complicant. Tant complicat que només s’ha fet aquí i no s’ha fet a cap altre lloc de l’estat, i m’atreviria a dir que a cap altra banda d’Europa. Tenim 24ME cada any i ara cal gastar-los molt bé, i això significa orientar-los per posar en valor el polígon del Motllo, per exemple. Tenim un polígon allà fet que està mort de riure i això ho hem de transformar. Cal fer un polígon que sigue atractiu per captar inversions a Móra la Nova i hem de ser capaços d’anar-lo dotant d’infraestructures perquè la indústria, l’economia, el turisme, tinguen recorregut, tant a la Terra Alta com a la Ribera d’Ebre, o al Priorat, i a la resta dels territoris nucel·lars del nostre país.
P: Amb polítiques gestionades per qui? Des de la delegació del govern? O amb un altre instrument?
R: Amb polítiques impulsades per les administracions públiques. Pels ajuntaments, pels consells comarcals, pel govern de la Generalitat, per la Diputació…, per tothom que tingue projectes. Inclús per les empreses privades. Perquè es tracta d’impulsar l’economia d’aquests territoris.
P: El PSC li diu que són pocs diners per a l’Ebre, no?
R: Sí. Una força política que és més bona fent oposició que no pas governant. Quan governen, allí on governa, no fa res; i, en canvi, de fer oposició en sap molt. I això que 24ME tindrem un tip per a gastar-los, i gros. Però si en fan falta més, en tindrem més. Si en lloc d’un vint per cent, cal un trenta per cent, el tindrem. Però de moment hem d’estar a l’alçada i gastar-nos bé aquests 24ME i no serà senzill.
P: Perquè com es fa el repartiment, entre les que toquen a Catalunya i els que toquen a l’Ebre?
R: Al primer intent vam provar un impost que pagaven les nucel·lars i en la mateixa llei creàvem el Fons. Al tombar-ho dos cops l’estat vam canviar l’estratègia i vam fer un impost generalista en el que no només paguen les nuclears, sinó totes les centrals de producció d’energia elèctrica, excepte les renovables. Un impost que ja existia en alguna altra CCAA i el vam aprovar. Existeix a Extremadura i allí no reverteix res sobra Alcaraz. Res. I això amb govern dels socialistes.
Aquí aprovem el 2020 l’impost dins de la llei d’acompanyament dels pressupostos i al 2021 creem el Fons. Ho fem en dos etapes i aconseguim crear-lo amb el 20% de la recaptació de l’impost que paguen les nuclears, les tèrmiques, o les línies de transport elèctric. El títol és Impost sobre les instal·lacions en afectació sobre el Medi Ambient. Va ser la forma de pegar-li la volta al TC. I aquí, personalment, genero una negociació entre els departaments d’Empresa, Medi Ambient i Economia, on s’acorda que un 20% venen cap a les zones nuclears i especialment cap a Vandellòs i Ascó. Òbviament, això forma part d’una negociació, que no és senzilla. I quan arribes a un pacte s’ha de respectar. Vull dir que no valen certes frivolitats a posteriori.
Per acabar, un apunt i una pregunta. L’apunt, per recordar el “cànon nuclear” (crec que també provincial), que existia a finals dels anys vuitanta, i que després es va eliminar l’estat. De res va servir durant trenta anys les mil editorials reclamant-lo apel·lant a la discriminació positiva. Només Reus la va experimentar, i perquè tenia tot un secretari d’Estat a Madrid. Però aquí Madrid, de posar diners, res de res.
Per això crec que desaprofitar l’expertesa d’un exsecretari d’Hisenda em sembla un disbarat majúscul. I més quan estem a punt d’entrar al 2013 en el que arrencarà un nou cicle electoral (municipals, autonòmiques i generals), que és l’escenari on es conduirà la iniciativa parlamentària de PSC, Junts i Movem. I em pregunto: ses senyories no estan jugant a la ruleta russa i fruit d’això acabarem perdrem el que ja estava lligat i assegurat? Per intuïció i deducció, i per experiència viscuda, ho tinc clar, i per això opto per no posar-li interrogant al títol. Si m’equivoco, tots contents i jo hauré quedat en evidència. Però si no, rescataré aquest article algun dia i en tornarem a parlar, i algú s’haurà d’amagar a sota les pedres.