Del 24 d’agost al 5 de setembre estan programats els Jocs Paralímpics de Tokyo 2020 ajornats un any per la pandèmica de la Covid-19 en la que va ser una decisió inèdita en la llarga historia de l’olimpisme modern. Mentre esperem la cita que reunirà al Japó a esportistes amb multicapacitats d’arreu del planeta, autèntiques referents de l’autosuperació personal i col·lectiva, els amants de l’esport, també de competició, ja estem gaudint (des del 23 de juliol i fins al 8 d’agost) dels Jocs Olímpics d’estiu.

Una cita a on tot i els “cupos” imposats massa sovint per algunes de les federacions espanyoles hi participaran més de 80 esportistes representants de les Federacions Esportives Catalanes, entre d’altres i per segona vegada l’ebrenca Aina Cid qui ja va aconseguir un sisè lloc en la modalitat de rem de dos sense timoner a Rio. Esportistes federades a Catalunya, altra cosa és la bandera, l’estat o la nació (sense estat) amb la que s’identifiquen i què només uns i unes, no tots i totes, poden manifestar d’una manera oficial i reconeguda.

La història del Comitè Olímpic de Catalunya es remunta a finals del segle XIX quan alguns ja van lluitar per aquesta legítima aspiració. El principal impulsor en va ser el periodista Josep Elias i Juncosa qui fou proper al Baró de Coubertin, fundador l’any 1894 del Comitè Internacional Olímpic COI. Al 1920 la Mancomunitat de Catalunya (no la mateixa ciutat) ja va presentar la candidatura de Barcelona per esdevenir seu dels JJOO del 1924, i es va aprovar, …, però al 1923 també va arribar el cop d’estat de p. de r.  Les aspiracions del COC que van renéixer l’any 1987 en motiu de la nova candidatura de Barcelona’92, aleshores sí avalada pel règim del 78, es van veure de nou truncades per la mà negra, entre molts altres, del barceloní, reconegut franquista i amic de la monarquia “abanderada” Juan Antonio Samaranch qui des de feia dècades havia començat a blanquejar presidint el COI el seu ampli passat feixista. Un COI que a la seva Carta Olímpica deia i diu que “Els Jocs son competicions entre atletes, en proves individuals o per equips i no entre països …”. Però malgrat el propi COI, el COE (l’espanyol) i l’omnipresent Tribunal Constitucional el COC continua ben actiu i dinàmic.

Tornant a l’actualitat olímpica, veiem com el leitmotiv d’aquests Jocs Olímpics “Be better, together. For the planet and the people” fa una crida a la sostenibilitat i a la cura que hem de tenir pel nostre planeta. El comitè organitzador fins hi tot va destacar el poder que té l’esport com a eina transformadora, d’esperança i de somnis fent referència a n’aquelles zones del Japó que al 2011 van resultar àmpliament devastades per diferents fenòmens naturals. És a dir, l’esport com a eina per a canviar el món! Fins a 5 milions de nenes i nens de tot Japó van donar la seva opinió sobre la que havia de ser la mascota dels JJOO, finalment un personatge futurista de color blau anomenat Miraitowa. Però quan veiem a les estadístiques que només un 20% de la població japonesa està mostrant un cert interès pels JJOO que s’estan duent a terme a casa seva, vol dir què això és el que realment esperaven? Algú d’allà es va dignar a demanar-los-hi l’opinió sobre quines eren les seves autèntiques necessitats? És clar que no!

Així, i davant la pre-candidatura Pirineus-Barcelona pels JJOO d’hivern 2030, seria molt convenient que les i els governants a banda de “consultar” als lobbies, facin arribar paperetes i cridin a les urnes (malgrat l’amenaça de l’amo que ja sabem com ve a repartir estopa) per preguntar als ciutadans i a les ciutadanes dels territoris afectats quines són les seves autèntiques prioritats! Potser ens emportarem una sorpresa, o no!

PS1. Per a què la raó de la sostenibilitat s’imposi no cal esperar-se a què la geopolítica ens dicti quines han de ser i a on, per exemple amb l’organització d’uns JJOO, les grans transformacions de grans ciutats o territoris. Un clar exemple la nostra incapacitat durant dècades per fer arribar al nostre Delta els sediments que necessita per mantenir-se viu!

PS2. L’esport contribuirà de debò a canviar el món quan sigui de qualitat i saludable sempre, per a tothom, quan els seus valors deixin de ser un missatge publicitari i siguin respectats i fomentats sense excuses.