El fet que l’habitatge sigui una necessitat, una aspiració, un dret i un bé econòmic fa que hi hagi un desequilibri entre la seva dimensió social i política amb l’econòmica. Utilitzar aquest dret universal com a bé d’inversió ha estat una de les causes de la crisi immobiliària, que ha deixat a tantes famílies sense casa.

Els estats tenen el deure de garantir l’accés a l’habitatge a tota la ciutadania que, tal com diu la Declaració Universal dels Drets Humans, té el dret de viure una vida que li asseguri l’accés a un habitatge. Però durant molt de temps, a l‘Estat espanyol no s’ha fet gaire per garantir aquest dret i s’ha orientat la política d’habitatge a fomentar, a tots els nivells, la inversió especulativa amb aquest bé de primera necessitat. S’han comprat i venut pisos repetidament a preus cada vegada més alts amb l’únic objectiu d’especular i incrementar el volum de diners i inflar les butxaques d’aquells que especulen amb un dret humà, dotant els inversors i a la banca de mecanismes per posar capes molt àmplies a la població a la base de la cadena i sobretot a les persones amb menys ingressos. Això ha fet que augmentin les xifres de famílies desnonades amb tot el que implica la situació de vulnerabilitat en què es troben en quedar-se sense habitatge i l’impacte que té en la salut de les persones, tant física com mental, i sobretot en els infants implicats. En canvi, altres estats europeus ho han garantit oferint habitatges a un preu assequible amb pisos de protecció oficial i amb altres polítiques públiques.

Actualment, tot i que encara hi ha moltes persones afectades per la crisi, veiem com torna a aparèixer una altra bombolla immobiliària, però que aquesta vegada afecta sobretot als lloguers: pisos per llogar a uns preus molt inflats, pisos buits esperant una pujada de preu per a posar-los al mercat, desnonaments a famílies que a causa de la situació actual no poden continuar pagant el lloguer…

Les discriminacions en l’accés a l’habitatge cada vegada són més presents, fent trontollar l’estat de benestar i generant situacions d’exclusió social. Quan ens referim a discriminacions en l’accés a l’habitatge és important tenir en compte que aquestes no venen soles. La dificultat que tenen les persones per a accedir a un habitatge són causades per actituds xenòfobes, per raons de gènere, edat, ètnia, discapacitat, atur de llarga durada, malaltia, manca de recursos econòmics… Uns factors que ens han de fer repensar les polítiques socials destinades a disminuir aquestes desigualtats, així com les situacions d’exclusió i de pobresa. Polítiques transversals que posin la mirada i que protegeixin els drets fonamentals de les persones i en aquest cas en el Dret a l’habitatge, un dret reconegut per la Declaració Universal dels Drets Humans, així com per la Constitució espanyola i per l‘Estatut de Catalunya, que assenyala a la Generalitat com l‘administració responsable de garantir-lo.[i] Tothom tenim clar el dret a la sanitat i a l’educació, però el dret a un habitatge digne s’ha desenvolupat d’una manera inferior que la sanitat i l’educació pública i, per això, en molts casos acaba sent un dret vulnerat.

Els problemes relacionats amb l’habitatge tenen una forta repercussió en l’àmbit local. El seu impacte en les qüestions abans esmentades, converteixen l’habitatge en un element clau i estratègic en la política local. L’Ajuntament, a més, com a administració més propera a la ciutadania, és la primera a rebre les creixents demandes de la ciutadania amb relació a aquesta matèria. I davant d’aquesta demanda és necessari oferir una resposta cada cop més necessària.

Els darrers anys han estat uns anys de canvis profunds i ràpids tant en el context com en la implementació de la política local d’habitatge, que ha experimentat una important redefinició tant des del punt de vista material (objectius i instruments) com des de les bases de la seva governança (agents, formes de relació, etc.). De fet, en els darrers anys, des de l’Ajuntament d’Amposta hem vist incrementada tant l’exigència com la capacitat d’actuació sobre el problema de l’habitatge al municipi. Ens trobem en un moment en què l’habitatge ha entrat  decididament en l’agenda política del govern municipal. Hem de dotar-nos de totes les eines disponibles (recursos propis i d’altres agents – públics i privats) per poder donar resposta a la demanda i garantir els drets fonamentals a tota la ciutadania.

[i]“Totes les persones tenen dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, habitatge i vestit” (Art.25 Declaració dels Drets Humans de l’ONU) / “Tot ciutadà espanyol té dret a un habitatge digne que garanteixi benestar i seguretat” (Art. 47 Constitució espanyola) / ”La Generalitat té competències exclusives en matèria d’ordenació territorial, urbanisme i habitatge.” (Art. 9.9 Estatut d’Autonomia de Catalunya)

Autor:

Regidora de Drets Socials i Ciutadania de l’Ajuntament d’Amposta