Estos dies estic llegint el llibre Paraules d’Arcadi, en què Arcadi Oliveres de manera quasi pòstuma ens fa un llegat sobre “què hem après del món i com podem actuar”. Un resum imprescindible de la seua sàvia i compromesa visió sobre la societat i el planeta on vivim. I com he tingut ocasió d’escoltar personalment diverses vegades de la seua boca (Arcadi sempre estava disposat a acudir generosament allí on se’l demanava o ell creia que hi podia aportar una mirada il·luminadora), no es queda al terreny de les sàvies anàlisis, sinó que entra al terreny de les lúcides propostes d’acció. Anàlisi i acció inajornables en les circumstàncies dramàtiques que estem vivint: “Aquesta pandèmia és un avís del planeta perquè canviem el nostre model econòmic: hem de viure amb menys”, diu. Potser l’última oportunitat que tenim d’enfocar les coses d’una altra manera. Perquè quan Arcadi parla de “viure amb menys” no es referix a les persones que ja viuen amb ben poc, sinó al fet que hem de ser globalment més austers i sostenibles, que hem de mirar per les persones i pel planeta, la nostra llar. Així entén ell l’economia, així expressa el compromís a través de l’economia, la solidaritat personal i global a través d’una economia realment ben aplicada i útil per a tothom.

Arcadi Oliveres ens deixava el 6 d’abril, sense deixar-nos del tot. Dic “sense deixar-nos del tot” perquè prou va quedar palès que la seua visió del món, els seus escrits, el seu caliu humà, el seu exemple i tantes coses que va significar ens acompanyaran per molt de temps. Personalment, arran d’este comiat tan especial, no he pogut deixar de pensar en unes altres dos persones igualment reconegudes i admirades per la seua implicació en la denúncia de les injustícies socials i el seu generós compromís personal envers col·lectius i individus desafavorits, les quals també ens han deixat, sense deixar-nos del tot, durant els darrers singularíssims mesos de pandèmia: Pere Casaldàliga, el 8 d’agost, i Manel Pousa, el pare Manel, el 9 de setembre.

Pere Casaldàliga va marxar el 1968, amb 40 anys, a l’estat brasiler de Mato Grosso, on es va fer voluntàriament pobre entre els pobres, i com a bisbe de Sao Félix do Araguaia va oferir-se al servei d’una comunitat oprimida pels abusos dels terratinents, per l’analfabetisme, per l’absència dels serveis més essencials i per la marginació més absoluta. Des del compromís generós amb la seua gent, va ser un dels impulsors de la teologia de l’alliberament com a marc per a la defensa i la promoció de les persones més desafavorides. Les seues paraules, els seus escrits i els seus actes denuncien a uns i porten esperança als altres. Potser per això va ser amenaçat moltes vegades de mort.

Manel Pousa va fer de la missió sacerdotal una dedicació amorosa permanent a les persones de la conurbació barcelonina, principalment a Nou Barris, amb un veritable treball comunitari i una atenció especial a la reinserció de les persones que han complit penes de presó. La Fundació Pare Manel, impulsada per ell mateix, dona suport a infants, jóvens i famílies en situació de vulnerabilitat, i ha sigut capaç d’aglutinar multitud d’artistes en cada festival realitzat per a aconseguir fons. El pare Manel ha posat en evidència que la pobresa existix en el nostre entorn més immediat i que, a banda de treballar incansablement per fer una societat millor, cal auxiliar cada dia a qui més ho necessita.

Arcadi, Pere i Manel, diverses maneres de rebel·lar-se davant les injustícies del nostre món i de treballar per a transformar-lo des del compromís diari, des de la generositat. Generositat fonamentada en el compromís i impregnada d’esperança, malgrat que això supose sovint remar contracorrent. Esperit crític, coherència, anhel de justícia, compromís, amor, treball per la pau, esperança… són paraules que poden sonar buides en boca de segons qui, però que es fan carn, transmeten vida i ens interpel·len quan contemplem persones com ells. I al nostre voltant, de persones com ells, sortosament, n’hi ha moltes més de les que ens pensem.

No puc evitar de recordar amb un punt de tristor que tots tres, que han mirat de fer vida el missatge de Jesús de Natzaret, han tingut les seues divergències amb certs estaments oficials de l’Església. Això, que malauradament no és novetat, posa més en evidència la incoherència d’aquells que prediquen unes coses i les seues accions en manifesten unes altres. “Pels seus actes els coneixereu”: jo em quedo amb qui des de dins o des de fora de la institució eclesial, en qualsevol àmbit, fa de la seua vida un compromís coherent i constant perquè el món siga més just i per estar amorosament al costat de les persones del seu voltant. Un compromís de generositat, en definitiva.

Filòleg i historiador.