El president Pedro Sánchez ha realitzat importants canvis en el seu Govern, com és de tothom conegut. Set nous ministres, el decisiu cap de Gabinet de Presidència substituït, i canvis en alguna cartera.

Els analistes han senyalat immediatament una sèrie d’ingredients del nou Gabinet: han estat defenestrats pesos pesats com la vicepresidenta Carmen Calvo, el ministre de Transports i Mobilitat i secretari d’Organització del PSOE, José Luis Ábalos, i el cap del Gabinet de Presidència, Iván Redondo; s’ha feminitzat el Govern assolint clara majoria de dones; el PSOE com a partit té molt més pes que abans en el Gabinet; s’ha reduït l’edat mitjana dels ministres; el canvi implica liquidar els ministres més desgastats. O que Pedro Sánchez vol afrontar amb més força les eleccions municipals i generals que vindran, encara que, en principi estan llunyanes. No te ganes que es puguin produir derrotes com la de les autonòmiques de Madrid.

Algun diari ha senyalat la fredor amb que Sánchez ha actuat: sense miraments. Fulminant a gent molt propera a ell, persones que li han guardat les espatlles en la dura lluita política, en la qual un dels punts més conflictius és ben recent, els indults als polítics catalans empresonats.

Es pot afegir que l’escassa fiabilitat de les paraules de Sánchez s’ha posat en evidència un cop més. I van… Portava temps responent que fer canvis al Govern no formava part de les seves prioritats en totes les preguntes que se li feien i, de sobte, en un calorós dissabte de juliol, La Moncloa ho anuncia. Cert que el president mai podia anticipar el que preparava, però ben diferent és negar-ho una i una altra vegada i fer-ho casi immediatament.

Del Govern s’han canviat ministres del PSOE -o atribuïts a aquest partit- però cap dels cinc d’Unidas Podemos. És paradoxal, un home fred com Sánchez, que sembla controlar tot, mana del 77,3 per cent del seu Govern, però l’altre 22,7 per cent se li escapa.

No n’hi ha prou en dir que els cinc ministres intactes corresponen a la quota assignada a Unidas Podemos, perquè és una fal·làcia. Podien continuar cinc ministres d’aquest grup, però no necessàriament les mateixes persones.

Es dona la circumstància, a més, que alguns d’aquests ministres no han estat precisament brillants. De Manuel Castells, d’Universitats, es pot dir allò que “no sabe, no contesta”; Irene Montero ha estat molt activa, però per a promoure iniciatives i lleis nefastes; Alberto Garzón, a banda d’escassos resultats en el seu ministeri, ha protagonitzat el recent conflicte de la carn vermella. Cert que Garzón no va dir altra cosa que la OMS, que mengem massa carn i s’ha de reduir molt, però ho va proposar en un moment no gaire oportú, quan el sector productor passa moltes dificultats.

Sánchez no pot posar la ma en la part d’Unidas Podemos del seu Govern, per la qual cosa és un president retallat, i a mans del partit minoritari. És una interpretació.

Però n’hi ha una altra, com a mínim. Amb el maquiavel·lisme del qual no és aliè, a Sánchez li van bé les radicalitats de les ministres d’UP. Si les iniciatives d’aquestes reben una forta reacció de l’opinió pública surt ell dient que són els seus embogits socis i no cal fer molt de cas. I si va colant se les atribueix com a pròpies. En els fons els utilitza com a globus-sonda permanent, perquè ell es presenta moderat en les formes i no passa de socialdemòcrata en el camp econòmico-social, però és extremista en la destructiva ideologia de gènere, seguint les mateixes línies de les quals la ministra Montero vol ser capdavantera.

Autor: