Una sentència no és, no pot ser dogma de fe. Només es pot considerar justa si els seus arguments s’adapten als fets i a la llei. És legítima si les diligencies, les conclusions, els delictes atribuïts i les penes imposades respecten els drets dels acusats, la norma i l’esperit de la democràcia que es diu defensar.

Cada vegada són més les veus autoritzades que expressen el que tothom sabem, però sovint oblidem. Tot el procediment judicial està sota sospita, desacreditat. Els tribunals europeus sentencien sense excepció que la tramitació, la sentència i les penes qüestionen els drets democràtics dels líders independentistes, en el cas dels Jordi’s és una evidència encara més dolosa. Es fa molt difícil explicar i acceptar una condemnar per “violència sense crides ni actes violents”.

El tribunal de Schleswig Holstein ja va dir que els fets pels quals reclamaven Puigdemont no eren delicte a Alemanya. Ara molts juristes sostenen que a Espanya tampoc. Els fets atribuïts no van existir. Ni violència, ni aixecament tumultuari, ni sedició.

El vot particular dels dos magistrats del tribunal Constitucional Maria Luisa Balaguer i J Antonio Xiol incideix en aquest camí; com a molt desobediència. No es tracta d’opinions, es tracta de vots alternatius, que pesen lo que pesen els seus arguments i els fets en els quals es basen. Ratifiquen el que tu i jo sabem i sovint oblidem. “Els fets es van desenvolupar de forma pacífica” “Es vulnera el dret de reunió, a la llibertat personal e ideològica i es conculca la legalitat sancionadora “.

La sentencia, la posterior reacció de la “Justícia española” ha causat astorament a l’opinió pública europea…i preocupació en la mateixa judicatura. Sembla clar que mes tard que prompte, inevitablement la sentència caurà per la força dels fets i l’actuació de la justícia europea. Els valors democràtics d’Europa són incompatibles amb “l’a por ellos” , el discurs del rei i la consegüent politització dels jutges del Suprem. El Tribunal Suprem és el problema. Una democràcia és incompatible amb el TOP (Tribunal d’Ordre Públic)

L’aprovació del 155 va significar de facto una suspensió de drets enfront de les prerrogatives de l’Estat per tal de garantir l’estabilitat i la unitat de la Pàtria. Una part minoritària dels dirigents espanyols creu que és hora que algunes de les “prerrogatives Històriques de l’Estat” tímidament cedeixin a les normatives i formes de la democràcia. La proposta d’Indult i posterior reforma de la llei de sedició és un tímid intent de reconduir una situació insostenible davant dels previsibles pronunciaments de la Justícia Europea. Els que sempre han exercit aquestes prerrogatives no ho posaran fàcil. Només cal veure el vergonyós, prevaricador informe previ als indults. Informe que podria firmar Diaz Ayuso o… l’autor del discurs del rei.

Vivim una sulsida moral, una pèrdua d’autoritat moral i democràtica de dimensions desconegudes. La renúncia a la defensa dels més que elementals drets democràtics de manifestació i reunió que va significar l’aprovació del 155, negar l’existència de presos polítics, legitimar en el cas català el discurs de l’ultradreta ha deixat a una part de l’esquerra espanyola sense autoritat moral per liderar o proposar cap solució.

Sense una sortida digna que necessiten, el més elemental sentit democràtic exigeix i que Europa reclama. Proposen tímidament concedir un “règim de llibertat vigilada parcial i reversible” als presos i anomenar-ho… indult. Benvingut sigui . Per treure’ls de la presó i poder anar massivament a esperar los li direm indult. Comprarem indult per bèstia grossa.

Això, però no desactiva les prerrogatives de les forces més reaccionàries de l’Estat. La immoralitat, la repressió continua… En forma de Tribunal de Comptes, amb noves accions repressives i peticions de presó per part de la fiscalia contra dirigents i ciutadans anònims. Contra l’exili, contra els drets dels ciutadans.

No sembla que fiscals, jutges, poders diversos estiguin disposats a fer cap concessió per tímida que sigui. Veurem la seva furibunda reacció. Veurem intens de retardar, desvirtuar i discutir l’aplicació d’allò que hem convingut en anomenar indult.

Sembla que Victoria Beckam en arribar a Madrid va dir allò que tant va molestar “España huele a ajo” . Fem olor d’all, a presó i a Tribunal d’Ordre Públic.

El dia que s’obrin les presons necessitarem una forta corrent d’aire fresc, que només pot venir de la gent, del carrer i de l’exili.

Diem-li Democràcia Diem li Amnistia.

Metge. Exdelegat del Govern a les Terres de l’Ebre i exdiputat al Parlament de Catalunya.