L’any 2020 es va commemorar l’Any Llibertat Ródenas en complir-se els 50 anys de la seva mort, amb l’objectiu de divulgar i recuperar la figura d’aquesta feminista anarcosindicalista que va denunciar la repressió i les condicions i la misèria de les dones treballadores.
Vinculada al moviment obrer, quan va començar la guerra el 1936 es va enrolar en la Columna Durruti, per anar a combatre al front de Saragossa, juntament amb dos mil voluntaris de la CNT i la FAI. Se’n van militaritzar les milícies i aquesta mesura va portar a l’exclusió de les dones del front de guerra. La imatge de la dona miliciana, agafant el fusell, es va esborrar dels cartells de propaganda del Govern de la República, apareixent imatges de la dona en feines d’assistència social.
Aquest fet, lluny de desanimar-la, la va fer entrar en el col·lectiu “Agrupación de mujeres libres”, des d’on va combinar la lluita llibertaria i la feminista, col·laborant en la fundació del Casal de la Dona Treballadora.
Molts anys després, una altra dona, Ursula von der Leyen, actual presidenta de la Comissió Europea i anteriorment responsable de Defensa del govern alemany entre altres ministeris, va viure uns fets de caire similar. Aquest passat mes d’abril, durant una visita oficial a Turquia en companyia del president del Consell Europeu Charles Michel, en el moment de la recepció oficial, Ursula von der Leyen es va quedar a peu dret mentre que Charles Michel i el president de Turquia Recep Tauyyip Erdogan van seure en les dues úniques cadires que hi havia.
La primera dona a presidir la Comissió Europea, en la seva intervenció davant el Parlament Europeu, es preguntava: hagués succeït aquest fet si portés tratje i corbata?. Em vaig sentir dolguda i sola, com a dona i com a europea, va afegir, comentant el lluny que s’està de què a les dones se les tracti com a iguals.
Aquests dos fets els separen quasi 85 anys, i és significatiu que, encara que la presència de la dona en la política ha augmentat envers els temps de la Guerra Civil, encara no ha augmentat prou per a fer-ho una cosa comuna.
La presència de les dones en la política moderna va respondre en un primer moment a una necessitat dels partits de “donar bona imatge”, encara que el seu paper no passava de simple acompanyant del polític masculí.
Però a costa de molt treball, de demostrar la nostra vàlua i de trencar els vells estereotips, les dones hem guanyat el nostre lloc a la política. L’esforç ha estat enorme. Hem hagut de combinar la nostra feina, el paper de mares i la política. A més, el nivell d’implicació i de vàlua, sempre ha sigut més gran que el que s’ha exigit als companys polítics.
Recordo en els meus primers anys en la política els problemes que teníem per confeccionar les llistes pel tema de la paritat. Era molt complicat trobar dones que volguessin implicar-se, “complicar-se” la vida, dins de la política.
Les dones arribem més tard a la política que els homes, a un sistema polític que no ha estat pensat per a nosaltres. A més, el lideratge tradicional masculí fa que a l’hora de repartir les àrees a les dones se’ns acabin adjudicant les vinculades a Serveis Socials o Cultura, en definitiva, les àrees que es consideren assistencials i de menys lideratge personal.
I malgrat tot això, el “Mapa de la Mujer en Politica” publicat per la ONU qualifica d’excel·lent la situació del nostre país en matèria d’igualtat de gènere dins la política. Dintre de la Unió Europea, som un dels sis únics Estats membres on hi ha el mateix nombre de ministres homes que dones. A més, la proporció de carteres ministerials de dones, tradicionalment ocupades per homes, ha augmentat lleugerament el 2021. Mentre que el nombre de regidores, ha augmentat el 15% en els últims deu anys.
Però encara no hi ha prou, hem de continuar treballant per aconseguir una veritable igualtat, també dintre de la política. S’ha de treballar des de dintre les institucions i des de fora. Les llistes equilibrades de dones i homes, no tan sols han de servir per a garantir-nos la presència en la política, sinó, per a la confecció d’unes llistes on apareguem perquè realment som vàlides per al lloc designat.
Per això, hem de seguir, la lluita no s’atura aquí.