Avui parlarem d’un concepte que encara ens és poc familiar però que va guanyant “popularitat” a mesura que l’emergència climàtica s’agreuja. Ho complica el fet que la paraula resiliència és un anglicisme que s’ha anat consolidant en el llenguatge no tècnic molt recentment, i fa referència a la capacitat d’adaptar-se a situacions adverses amb resultats positius (o que no siguen més negatius). És un concepte que es pot aplicar a les persones, a les famílies, a la societat, l’economia, els ecosistemes, les persones, les empreses, etc. I clarament el canvi climàtic és una situació adversa per l’espècie humana i per la resta d’espècies que l’habiten, en definitiva és una amenaça planetària que cal que ens prenguem molt seriosament.

El problema és que la resiliència té un límit, que sempre és difícil d’anticipar, i que si no som prudents el podem traspassar i arribar a punts de no retorn, a danys irreversibles per les persones, la societat i la natura. Utilitzant algunes frases fetes catalanes podríem dir que “de mica en mica s’omple la pica” fins que “tirem el caro pel pedregal” i les coses es compliquen de forma ràpida i inesperada. Aquesta és la cara fosca de la resiliència, quan “petem” perquè ja no podem aguantar aquella situació tan adversa durant tant de temps, doncs es va erosionant la nostra capacitat d’adaptar-nos. Per tant, l’adaptació té uns límits i això en la qüestió de l’emergència climàtica és molt important, doncs l’adaptació si no va acompanyada de la mitigació, que és la veritable solució a la crisi climàtica, només acaba sent una forma de guanyar temps; i a la vegada el sistema es va apropant als seus límits, a la seua capacitat de mantenir-se en bones condicions. Això té molta relació amb una reflexió que m’agrada fer sobre la sostenibilitat: l’eficiència (que seria la part de l’adaptació) sense límits (que seria la part de la mitigació) no té sentit, doncs només amb l’eficiència seguim augmentant el consum de recursos de forma indefinida, fins que s’esgoten, és clar. Per posar dos exemples d’aquesta paradoxa: “eficientment podem eixugar el riu Amazonas” (si no posem límits al consum d’aigua), o “eficientment podem cobrir tot el territori de parcs eòlics i plaques solars” (si no posem límits al consum d’energia).

Per tant, la veritable resiliència implica no solament una capacitat d’adaptació a condicions adverses sinó també una comprensió de les causes d’aquesta adversitat i una acció decidida per reduir els factors que la provoquen, en aquest cas l’emergència climàtica causada pel nostre model de consum i pel creixement de la població. Una bona notícia és que aviat les Terres de l’Ebre tindrem un projecte engrescador molt relacionat amb la resiliència climàtica.

Investigador del Programa d’Ecosistemes Aquàtics.