En aquests moments a la ciutat de Tortosa estem assistint a un debat en relació amb el monument sobre la Batalla de l’Ebre. Aquest monument va ser inaugurat per F. Franco, l’any 1966, i va construir-se com una exaltació a la mateixa figura del General i a commemorar la victòria feixista sobre la república. Amb el pas del temps i l’hegemonia d’uns altres valors socials i polítics, aquest monument s’ha convertit en un problema pel fet que ens remet a un passat traumàtic. Per donar resposta a aquesta nova relació que la generació actual estableix amb els vestigis de la memòria relacionada amb la Guerra Civil i la dictadura, el Govern d’Espanya amb la publicació de la Ley de Memoria Histórica (2007) i la Generalitat de Catalunya amb la Llei del Memorial Democràtic (també de 2007), han iniciat les bases per la seva regulació. En aquests dies el Govern d’Espanya impulsa una Ley de Memoria Democrática que, de moment, està encallada al CGPJ.

En el cas de Catalunya, es va optar directament pel terme memòria democràtica, en comptes del de memòria històrica, per emfatitzar explícitament que es tracta d’una memòria relacionada amb la recuperació de les llibertats i la lluita antifranquista. Òbviament la conservació d’aquests tipus de patrimoni traumàtic no pot respondre de cap manera als valors ideològics que el van crear. La seva patrimonialització s’ha de realitzar en funció dels valors assumits per la societat actual. El seu nou ús social (Néstor García Canclini ens parla dels usos socials del patrimoni) ha de ser de testimoni i no pas d’exaltació d’un cop d’estat i d’una dictadura.

Els discursos dels diferents actors que participen en aquesta polèmica ens diuen que s’ha de conservar “…com a referent per a treballar la memòria històrica des de la crueltat que va ser la batalla de l’Ebre fins a la posterior repressió del règim franquista … “, i que ha d’explicar “… El franquisme a les noves generacions i a les futures i prevenir-los sobre futures involucions…”. Altres discursos afirmen: “No podem obviar el passat…, per això sóc favorable no de reinterpretar sinó de contar la veritat, d’explicar mitjançant la museïtzació, la història del monument, el que representa, el context en el qual fou erigit, qui el va promoure, de qui fou el disseny, qui el va finançar, etc. sense necessitat de fer-ne apologia…” Crec que tothom pot estar d’acord amb el contingut d’aquestes paraules. Hi ha força punts de coincidència que, al millor no s’assumeixen per qüestions relacionades amb el partidisme polític i el manteniment de faccions i de grups de poder. Les polèmiques sorgides entre els diferents plantejaments ens mostren uns desacords que, resumint, tenen a veure amb dues qüestions: a) el concepte de reinterpretació i b) el tipus de museïtzació: si aquesta ha de ser “in situ” o “ex situ”. Ras i curt: si el monument s’ha de deixar al mig del riu o s’ha de desmuntar-lo.

Crec que si substituïm el concepte de reinterpretació pel d’ús social i parlem de donar-li un nou ús social al monument, podem evitar una part de la confrontació. No es tracta de reinterpretar la història sinó de donar un nou ús social al monument de la batalla de l’Ebre (MBE). Però, quines són les propostes per aquests nous usos socials d’aquest patrimoni traumàtic? Entre els diferents plantejaments que s’han fet públics podem destacar-ne els següents:

  • Explicar la història de la batalla de l’Ebre, del franquisme i la dictadura i fomentar la memòria històrica i democràtica.
  • Pau, concòrdia, germanor, curar ferides…
  • Art.
  • Turisme.

En relació amb el primer punt, ja hem vist que pràcticament tothom està d’acord en el fet que és l’eix central dels nous usos socials d’aquest patrimoni traumàtic. Res a dir.
Pel que fa a les retòriques de la pau, concòrdia, germanor, curar ferides…són conceptes desfasats i buits de contingut. Això ja ho ha fet l’anomenada transició i no cal tornar-hi, penso que serveixen per amagar part de la veritat històrica. El MBE no es tracta d’una peça d’art, es tracta d’una obra d’exaltació del franquisme i la dictadura. Òbviament la materialització d’aquesta idea la va fer un escultor i, per tant, s’ha de reconèixer també aquesta faceta artística del monument. Però, a través de l’art s’obre la possibilitat de “blanquejar” el MBE. Ja ha passat en altres ocasions.

La majoria dels museus d’etnologia, a Europa, van ser museus dipositaris dels “objectes” d’altres cultures allunyades de la nostra. En aquest context el patrimoni d’aquestes societats servia per “demostrar científicament” la seva “barbàrie”, el seu “salvatgisme” i, en definitiva, el seu estat de “primitivisme” enfront del nostre grau de civilització. En el present ja no és correcte parlar d’estadis evolutius, ja siguin de tipus cultural (com feien els evolucionistes) o de tipus tècnic (com plantejaven les escoles del materialisme cultural, el marxisme i l’ecologia cultural). La reacció a aquesta situació ha estat diversa i plural. Alguns museus com, per exemple, el Musée d’Ethnographie de Neuchâtel, han apostat per una museologia crítica, caracteritzada per usar indistintament d’objectes i testimonis d’aquí i d’allà. Perquè s’entengui: en una de les seves exposicions el tema central era el concepte de forat/buit. Totes les cultures tenen aquesta noció i, per explicar-la, el museu usa tant un objecte dels pobles amazònics com una escultura de Pablo Gargallo, on sovint el forat, l’absència de matèria, és la part central de la seva proposta.

Altres museus han optat per convertir les seves col·leccions en un espai de diàleg i reconeixement entre cultures diferents que conviuen en un mateix territori (com en el museu Dauphinois de Grenoble). Ara els altres, els diferents de nosaltres són, com ens comenta Clifford Geertz, el nostre veí, el company d’escola del nostre fill o el nuvi de la nostra filla. Així, aquest patrimoni que, en paraules de Llorenç Prats és un patrimoni “incòmode” adquireix un nou ús social. Un exemple d’això va ser l’exposició del 2010 titulada “Ce que nous devons à l’Afrique” (veieu el canvi de perspectiva!).

Una altra estratègia ha estat la conversió del patrimoni etnològic (document que ens aporta informació sobre una cultura, és a dir: un objecte testimoni que s’origina en la creació col.lectiva) a patrimoni artístic (testimoni sovint lligat a la creació individual, al “geni” creatiu d’una persona). La reconversió del Musée de l’Homme (París) en el Musée de Quai Branly és un exemple d’aquest canvi. A partir d’ara la informació social i cultural que ens aporta el patrimoni queda invisibilitzada, amagada per la seva activació com a obra d’art. Òbviament a Quai Branly no parlen “d’art primitiu” si no anirien a parar al mateix punt de partida. Parlen “d’art primigeni”, és a dir: dels primers arts. Aquest pas converteix a París en la ciutat de l’art: des dels primers arts (Musée Quai Branly), passant Louvre, després pel Musée Quai d’Orsay i finalment el centre Georges Pompidou. Quai Branly s’ha caracteritzat per posar en primer lloc l’accent sobre l’art que sobre la diversitat de cultures. Un museu que presenta el patrimoni com una obra i no pas com un document. No hem d’aplicar la manera de fer de Quai Branly al MBE. La significació històrica (com a document) és la clau, no l’artística (com a obra).

Pensem que, des del punt de vista artístic se’ns diu”.. Que sigui un monument de l’etapa franquista, però això ja no és rellevant…”, “…el significat artístic hauria de tindre una significació importantíssima per donar-li valor a la ciutat…”. No és rellevant que sigui un monument franquista, el rellevant és el seu valor artístic? També hem de tenir cura d’altres discursos: “No sé si la seva estètica mereix la categoria d’art, ara art degradat, sí que sé que la seva ètica és incompatible amb qualsevol democràcia”. Art degradat? Entre altres coses ens hem de preguntar si això pot significar que s’estan usant els mateixos mecanismes pels quals va aparèixer el concepte “d’art degenerat” i que en certa manera la proposta cau en els mateixos errors del passat que amb el nou ús social del MEB hauríem d’evitar.

Pel que fa a l’ús turístic, aquest l’hem de contextualitzar en l’anomenat, per part del Memorial Democràtic, turisme de memòria. La majoria de les polítiques públiques sobre aquest tipus de memòria fomenten i promouen certs llocs com atraccions turístiques. El concepte turisme de memòria inclou realitats molt diferents i ens sembla raonable l’ús d’altres denominacions alternatives. No és el mateix visitar la tomba d’Elvis Presley o els barracons d’Auschwitz, que ens mostren un passat traumàtic, que visitar el museu a l’aire lliure de Skansen a Suècia,on es presenta , a partir de la cultura popular i tradicional, un passat idealitzat. J.J. Lennon i M. Foley utilitzen el concepte de “dark tourism” per designar l’acte de viatjar als llocs relacionats amb la mort, el desastre, la tragèdia, la catàstrofe, la guerra … Tant sigui per qüestions relacionades amb el record, l’educació o l’entreteniment.

Es planteja que el MBE s’integri als espais del Memorial Democràtic i faci d’enllaç amb les activacions que ja hi ha a les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Actualment el turisme, l’aspecte econòmic, és un dels criteris principals pels quals s’activa el patrimoni. Si majoritariament en clau turística es posa en primer lloc allò que espera trobar el visitant, en clau cultural hom posa en primer lloc les identitats locals i la població de la zona. És important que les activacions patrimonials respectin les identitats locals i s’adrecin als habitants del seu territori i no pas únicament a un usuari extern, el turista. Això vol dir que la població local s’ha de reconèixer amb la imatge que es presenta al visitant. Una de les maneres d’aconseguir-ho és afavorint la participació de la població. Qüestió complicada i que sovint es resol amb la representativitat dels partits polítics, dels òrgans de govern que ells mateixos ocupen i també de l’anomenat teixit associatiu de la societat civil. Entre totes dues esferes (la política i la civil) s’atribueixen la representació de la població local.

Ara, en el nostre cas tenim una tercera eina: la consulta popular de 2016. La majoria dels ciutadans de Tortosa que van anar a votar van decidir fer-ho per l’opció que plantejava “b) Mantenir-lo, reinterpretar-lo i contextualitzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau.” La població de Tortosa va opinar i , per majoria, va demanar que el monument es quedi on està. No prejutgem els seus motius, en aquest sentit no estaria gens malament fer un treball sobre com la població s’ha apropiat del monument i quin significat(s) li atorga.

Ara no recordo on he llegit, escoltat o vist aquesta afirmació, ni tampoc qui n’és l’autor: “No n’hi ha prou en no ser racista, s’ha de ser antiracista”. Molts dels actors i de les institucions relacionades amb la polèmica sobre el MBE repeteixen un mantra “Tortosa no és feixista”. No n’hi ha prou, Tortosa ha de ser antifeixista. No és una proposta nova, ja l’hem escoltat: “… Per combatre el feixisme… ara que hi ha un ascens preocupant de l’extrema dreta…i la tenim ja instal·lada a les nostres institucions”. Aposta per l’antifeixisme i l’antitotalitarisme, el possible nou ús social del MBE? Com comenta Hannah Arendt (discurs que podem recuperar per aquest nou ús social): “Ninguna causa nos queda sino la más antigua de todas, la causa de la libertad frente a la tiranía”.