M’agradaria canalitzar l’oportunitat que em dona l’Ebredigital per aprofundir en una qüestió de la qual poques vegades se’n parla en articles d’opinió, i on les dones ocupem un espai molt determinant, la cura pel benestar animal a les Terres de l’Ebre.
D’acord amb les dades recollides per associacions i protectores d’animals del nostre territori, veiem que el paper de les dones és decisiu, més d’un 90% són dones voluntàries, enfront de menys d’un 10% d’homes als quals, tot i el baix nombre de voluntaris, vull també mostrar tot el meu reconeixement per la gran implicació d’aquest col·lectiu que a poc a poc es va interessant i incorporant a la defensa del benestar animal. Les dades són un clar exemple de la participació, implicació i entrega de les dones cap a les tasques de cura, de preocupació, de malestar, de dedicació i d’una lluita constant per ajudar i protegir la millora del benestar dels animals abandonats a la seva sort.
Les xifres, més enllà de ser percentatges, posen blanc sobre negre que hi ha un treball d’aquestes dones deixant-se la pell, de forma literal, en aconseguir una vida millor pels animals, una implicació que mereix tot el reconeixement i admiració. Un treball massa sovint poc reconegut des de l’àmbit polític, tot i que d’acord amb el Decret legislatiu 2/2008, de 15 d’abril pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de protecció dels Animals a Catalunya, “Correspon als ajuntaments de recollir i controlar els animals abandonats, perduts o ensalvatgits i de controlar els animals salvatges urbans” (Art. 16.1), però que malauradament en molts casos, aquesta responsabilitat solament és assumida per aquestes voluntàries, que no poden girar el cap davant d’un animal abandonat.
El voluntariat és una tasca que implica un alt nivell d’empatia envers els animals, molts cops difícil de gestionar, la necessitat d’assimilar la frustració per no poder aconseguir salvar a l’animal. I com no, actuar davant un degoteig d’animals que arriben maltractats, en estat de shock, desnodrits, en situacions realment lamentables, rescats d’animals en un estat de pànic absolut, a qui no se’ls pot explicar que l’únic que volen és salvar-los la vida, camades llençades als contenidors com si fossen brossa, l’alimentació i control de colònies de gats de carrer. Tota una sèrie d’actuacions que poden derivar a un desgast emocional considerable, i en el pitjor dels casos, a patir la síndrome de fatiga per compassió.
L’objectiu d’aquestes voluntàries no és el reconeixement, ja que és una tasca de vocació extrema on les medalles es porten al cor, no penjades del coll. El premi més gran es redueix a una simple llepada de qui van recollir gairebé sense poder mantenir-se en peu, una mirada tranquil·la d’aquells ulls que van veure atemorits, un moviment de cua de qui el seu primer gest en arribar a la protectora, va ser arraconar-se contra la paret sense poder veure res del que l’envoltava. Aquests gestos són els que donen força i ànims a les dones voluntàries per seguir lluitant per ells.