Quan era menuda i anava a l’escola, em van dir que el món estava ple de persones. Teníem una bola del món a classe i la professora ens explicava que vivien per totes aquelles zones pintades de verd. Ens deia que a cada casa hi habitava un conjunt de gent que formaven una ‘família’: els nostres pares -pare i mare, és clar-, els nostres germans o germanes -si en teníem- i nosaltres. Teòricament, els pares s’estimaven molt i nosaltres érem el fruit del seu amor.

Quan em vaig fer més gran, un dia vaig veure dos xics al carrer que es besaven. Ningú m’havia explicat que els xics també es podien besar. No ho recordo, però imagino que la meva cara va mostrar sorpresa i incomprensió alhora. Tot i aquesta primera reacció, crec que no em va costar gaire temps entendre que no tenia per què ser estrany. Però, em pregunto: per què mai ningú me n’havia dit res? Per què no em van explicar a l’escola que hi ha xiquets que tenen dues mares o dos pares? Per què als dinars familiars només ens pregunten pels ‘amiguets’ del sexe oposat? Sortosament, ara ja m’expliquen anècdotes que em fan adonar que alguns joves comencen a fer les preguntes de manera diferent. Tot indica que una nova generació està fent-ho millor que les anteriors.

L’any 2005 es va aprovar a Espanya el matrimoni igualitari. És a dir, que ja fa 16 anys que estar amb una persona del teu mateix sexe és ‘legal’. Això no obstant, les agressions a persones homosexuals, o bé al col·lectiu LGTBI en general, mai s’han aturat del tot. Existeix una realitat silenciada. No se’n parla prou. Diàriament, persones que formen part d’aquest col·lectiu reben comentaris, insults o mirades desagradables que els poden arribar a impactar i afectar de manera irreversible. Hi ha parelles que decideixen no donar-se la mà pel carrer perquè tenen por del que un desconegut els pugui dir o fer. Si fossin xic i xica, en canvi, no dubtarien en fer-ho.

Com us deia abans, fa molts anys em van dir que el món estava format per persones civilitzades. Ara crec que em van enganyar, perquè si així fos, no existiria l’homofòbia, la bifòbia ni la transfòbia. Tan difícil és respectar una simple i mera relació d’afecte entre dues persones al marge del seu sexe? Potser tot es remet a la manera com som educats. Entenc que els nostres pares i iaios van créixer en una societat probablement molt diferent de l’actual en què no tot era tan fàcil. I és per aquest mateix motiu que hem de començar a canviar les nostres actituds amb les generacions futures per tal d’evitar que totes les agressions que encara hi ha avui dia, sigui físiques o psicològiques, desapareguin del tot. És necessari que a l’escola s’expliquin les relacions de parella de manera diferent com a nosaltres ens les van explicar. I només així aconseguirem ser una societat tolerant i respectuosa.

Som persones, actuem com el que som: respectem-nos, acceptem-nos i estimem-nos molt.