El 1939 es va crear “El Instituto Nacional de Colonizacion”, depenent del Ministeri d’Agricultura amb l’objectiu d’emprendre reformes per reactivar el sector agrícola espanyol. Aquest institut va dur a terme grans projectes per tota Espanya, construint nombrosos poblats de colonització -fins a 264- quatre dels quals foren a Catalunya. A les Terres de l’Ebre tenim l’exemple de Villafranco del Delta. A través d’un decret de 24 de juny del 1941 es va declarar d’interès Nacional la colonització de la dreta de l’Ebre i el 8 de juny de 1947 es va promulgar la llei per la qual se cedien al “Instituto Nacional de Colonización” els terrenys de l’hemidelta dret de l’Ebre situats a l’antiga zona marítimo-terrestre. Els colons rompien i desermaven grans superfícies de terra per tal de cultivar arròs i és a partir d’aquí que neix la idea de fer un poble per tal de millorar les condicions de vida d’aquells homes.
Així el 1954 es comença a construir, prop de l’Encanyissada, un poble a partir del projecte de l’arquitecte José Borobio Ojeda. Primer es van fer les obres del clavegueram, una xarxa de desguassos, els camins i finalment els edificis. Segons les previsions inicials les obres tindrien un cost aproximat de 16 milions de pessetes i havien d’incloure 127 habitatges i un seguit d’equipaments que s’havien de disposar al voltant del carrer major i la plaça: església i casa per al rector, dispensari mèdic, edifici administratiu, botigues, escola i cases per als mestres i un edifici social amb bar i sala d’actes i cinema. Finalment durant la construcció es van suprimir dos blocs de cases situades a la part nord. A principis d’abril del 1956 , després de dos anys de treballs, l’Institut Nacional de Colonització entregava les claus de 96 habitatges i els corresponents lots de terra als colons que havien estat seleccionats. Prèviament s’havien fet les sol·licituds pertinents per part dels particulars que volien anar a viure a Villafranco del Delta, nom que se li va donar en honor al dictador.
El 2 de desembre del 1956 el bisbe de Tortosa Manuel Moll Salord, inaugurava l’església. A través d’un decret del Ministeri de la Governació presidit per Camilo Alonso Vega de 12 d’abril de 1957 aquell “poblet” quedava constituït com a entitat local Menor adscrit al municipi de La Ràpita, donat que hi havia més bones vies de comunicació i la gran majoria dels colons eren d’aquest municipi. No obstant la majoria de terrenys pertanyien al terme municipal d’Amposta. Les claus de les cases van ser entregades per representants del govern a la plaça del Coc de la Ràpita. A cada colon se li van concedir 15 jornals de terra, i una parcel·la prop de casa per a fer hort per a l’autoconsum. A més de l’habitatge, cada casa disposava de dos magatzems (quadra i paller) i una cisterna per a l’aigua potable. Podien ser d’una o dos plantes i disposar de dos o quatre dormitoris. Tot això a canvi de transformar les terres dels voltants en arrossars i de pagar un cens anual durant 50 anys per poder-se quedar les terres i la casa en propietat. A més a més el patrimoni era indivisible i per tant els arrendataris, quan les tinguessin en propietat, no podien repartir-les entre els fills o familiars.
El 4 de maig del 1958 el poble de la Ràpita oferia una multitudinària rebuda al ministre d’Agricultura amb tots els balcons engalanats. El ministre es va reunir amb les autoritats municipals i després va recórrer els camps d’arròs fins al nou nucli de Villafranco del Delta. L’acompanyava José Cervera, el primer alcalde del nou poble. El 12 de juliol de 1960 el BOE publicava la declaració d’urgència de l’escomesa elèctrica i el 12 de desembre de 1962 es connectava l’electricitat.
No obstant, en segregar-se una part del terme municipal d’Amposta i annexionar-se al de la Ràpita, l’ajuntament ampostí va iniciar un seguit de processos legals contra el decret del Ministeri de Governació de 1957 amb la intenció de recuperar la jurisdicció perduda. Finalment, el 4 de juliol 1969 una sentència del Tribunal Suprem dona la raó a l’Ajuntament d’Amposta en aquest contenciós. El consell de Ministres ratifica aquesta sentència el 10 d’octubre del mateix any i anul·la el decret inicial. La sentència s’executa a partir del 17 de novembre i a principis de 1970 el nucli de Villafranco del Delta passa a formar part, a tots els efectes, del municipi d’Amposta. A partir d’aquell moment deixava de tenir ajuntament propi i passa a ser una “pedania” amb un representant de l’alcalde d’Amposta o alcalde pedani.
A principis de juny de 1994 una modificació en la llei de reforma i desenvolupament agrari va posar de manifest que els propietaris de les 96 cases del Poble Nou tenien la possibilitat de posar les seves propietats en venda. Fins al moment, aquestes cases i propietats annexes només podien ser heretades. El 2003 la Generalitat de Catalunya va canviar el nom original de Villafranco del Delta per l’actual de Poble Nou del Delta. A més a més es va constituir una junta veïnal com a pas previ per a la constitució en Entitat Municipal Descentralitzada. A dia d’avui, la idea pel qual fou concebut aquest nucli ha canviat totalment i l’activitat econòmica més important de Poble Nou del Delta la constitueix el turisme i els serveis.