Son les 9 del matí de diumenge. Vaig anar a dormir amb estat d’alarma i m’he despertat sense. Em connecto a Twitter per comprovar si tot segueix igual. I sembla que sí. Alguns ho van celebrar, com aquells que sortien quan el Barça guanyava la Champions. Quan tot era com abans. Quan era el Carnaval era festa i xerinola, quan a Sant Joan es feien fogueres a la platja, quan a la festa major ballàvem amb l’orquestra fins les tantes.
Però al mateix temps em pregunto què hi ha de miratge en tot plegat. Abans tampoc ho celebràvem tot, el Barça no era campió d’Europa tots els anys i ja no sortíem totes les nits de festa major perquè ja no aguantàvem el ritme. Que ja no ens passa… Com diu aquella cançó dels Amics de les Arts.
Fa un any escrivia en aquest mateix digital algunes reflexions sobre la pandèmia. Deia allò que molts, ingenus, pensàvem que passaria. Que tot això ens hauria de fer més persones, menys egoistes, amb menys presses i amb més valors. I ja quan ho escrivia tenia els meus dubtes. Només cal veure les imatges de la nit de dissabte a diumenge per assegurar que n’hem après ben poca cosa. I això passa quan encara no tenim res a celebrar, quan els morts i els ingressats per Covid encara hi son.
Ara és el moment del seny, del sentit comú i de començar a fer passes endavant. No ens hem de tornar bojos però tampoc tancar-nos a casa fins que hi hagi un 100% d’immunitat. Ara és el moment de la veritat. La pandèmia ja no pot ser l’excusa de tot. La gent s’ha d’anar reincorporant als seus llocs de treball. Les altres malalties han de ser tant prioritàries als centres sanitaris com la Covid. La cultura i la restauració han de poder treballar amb normalitat. I els ajuntaments s’han d’espavilar. Fer servir la imaginació i ser valents. El “no farem perquè el protocol no ens ho permet” en molts casos ja no cola. És clar que ja no ens passa. Els protocols serveixen per fer les coses bé, per celebrar millor. I cap aquí és on hem d’anar ara.