El maig de 1986, viatjant cap a Bèlgica, en un peatge a l’autopista francesa vaig coincidir amb un matrimoni belga que residia a una localitat costanera del Baix Ebre, ja jubilats. Viatjaven a la seva localitat per fer la declaració de renda “i complir amb el deure cívic”, van dir. Jo reia en el fons, pensant en el tarannà mediterrani tendent a mirar com fer la trampa per no pagar, o fer-ho el menys possible. El 8 de setembre de 1978 s’havia aprovat a l’Espanya en procés de transició l’IRPF. Francisco Fernández Ordóñez ho va vendre com un acostament a Europa i distanciament de les lleis de Franco, i aquella primavera del 86 pensàvem que el govern socialista de Felipe González ens portaria cap a una societat moderna (el 1985 s’havia aprovat l’adhesió a la Comunitat Europea). Però va ser un miratge: l’establisment dels privilegiats i allò que ara es diu Deep State van imposar-se, es va engolir tota aquesta esperança i va fagocitar la veritable democràcia, l’honestedat, els canvis,…

Hem de pagar impostos, és clar, per a bastir un estat del benestar. Potser en paguem menys que altres països, però ¿obtenim les mateixes prestacions equivalents en sanitat, educació i subsidis?. Amb la pandèmia hem vist que no, al contrari, hem patit les retallades d’anys anteriors.

Tinc nostàlgia d’aquell sentiment de país esperançat i camí d’europeïtzar-se. I és què res no ha canviat, al contrari, anem cap enrere com els crancs. Començant per la corona, empastifada de corrupció (la Radiotelevisió Suïssa acaba d’emetre un reportatge i l’explícit títol que ha triat a l’hora d’abordar la figura del rei emèrit espanyol ho diu tot “Sexe, poder i diners, un rei al cor de l’escàndol”, així és com veuen Joan Carles). Els nostres impostos paguen la Casa Reial que, tot i haver eliminat la retribució a l’emèrit, s’ha augmentat el pressupost… i això sense comptar les despeses que es paguen amb càrrec a Patrimonio Nacional, entre molts d’altres organismes sense transparència. Un exemple, el preu de la neteja del palau és de 893.000 euros anuals…

La perversió també afecta el poder judicial, que paguem amb els nostres impostos. El grup anticorrupció del Consell d’Europa, conegut per les sigles GRECO, fa anys que va advertint l’estat espanyol de la politització de la justícia. Els avisos s’han anat repetint, any rere any, perquè Espanya és una anomalia entre els estats de la Unió Europea per la manera que té d’elegir l’òrgan de govern dels jutges… i no canvia res!

Però a més paguem jutges que deixen lliures feixistes condemnats, absolen líders de Falange per amenaçar de mort catalans, o el fet que no s’investiga ni condemnen les amenaces de militars i exmilitars (a França i Alemanya sí, que se’ls aparta), obvien segons quines denúncies (el cartell de Vox, a Madrid, amb mentides; però una pancarta al Palau de la Generalitat li va costar el càrrec al President), com les denúncies a Isabel Díaz Ayuso (IDA, que segons el Diccionario de la Real Academia Española: “dicho de una persona: Que está falta de juicio”) per haver transgredit la llei en campanya i en reflexió. Tampoc el govern espanyol s’ha esquinçat les vestidures per l’altivesa d’IDA en la gestió de la pandèmia, al contrari la rebia amb honors i banderes … ara veurem els dos anys que té per davant de govern a Madrid amb Vox.

Els diners van a tants organismes obscurs i es paguen tantes accions estèrils, com les persecucions de Llarena o l’hostiada de l’1-O… El Tribunal de Comptes espanyol n’és un. Ara ha citat trenta-sis polítics i funcionaris catalans per reclamar-los el pagament de les despeses del Diplocat entre el 2011 i el 2017, quan el ministre Montoro va certificar que no hi havia hagut malversació. En canvi no ha emprés cap acció contra… per exemple Mariano Rajoy, per haver regalat 60.000 milions a la banca (va dir que no costaria ni un euro) que ara envia a l’atur a milers de treballadors tot i els mil milionaris beneficis, o a Florentino Pérez pel Castor…

Com que els impostos donen per a molt, i aquest espai és limitat, seguiré desgranant reflexions i dades, perquè a juny encara estarem en temps d’IRPF. Hem d’aconseguir poder participar en les decisions de com es gasten els nostres diners, alguns ajuntaments ja comencen a fer-ho.

Periodista.