Ja som al maig, i de seguida ens ve al cap la dita: “Al maig, cada dia un raig”, m’equivoco?

És el mes de la primavera per excel·lència, el mes de les flors, el mes de Maria (que en deien les monges)… Si faig memòria, cada dia anàvem a la capella a cantar i resar. El mes de Maria era esperat perquè perdíem classe, però cada dia igual també acabava fent-se llarg.

Quan arriba el mes de maig ja fa dies que han vingut les aronetes i que l’esclat de vida ha començat! Un plaer per als ulls, que es repetix cada any, sí, però que s’agraïx.

I us vull explicar una anècdota. Tota la vida he sentit a dir “anar a dos de fondo” i l’altre dia en vaig parlar amb en Josep Espunyes i Esteve, que en sap un niu, de llengua! Total, que em va dir que res de dos, que eren quatre… Com? “Anar a quatre de fondo”? I en cercar-ho al diccionari vaig constatar que tenia raó, que això del dos és com ho diuen en castellà i que el quatre (el doble, precisament) ho diem en català.

I aquí em volia morir, perquè feia tot just pocs dies que la mare m’havia fet notar que en català diem “llimera de tot l’any” quan en castellà diuen “limonero de doce meses”: és exactament el mateix, però ho expressem de manera diferent!

A tot això em ve al cap el blog d’en Josep Milà i Llambí, un altre savi de la llengua. Si us vaga, llegiu-lo, que val la pena: http://cosesdelallengua.blogspot.com/2009/

I ja sabem que cada cultura té una visió diferent de les coses, tat? Els castellans diuen “de pies a cabeza” allà on natros diem “de cap a peus”, just en ordre invers! Ells diuen “tocar madera” i natros “tocar ferro”! O la que m’agrada més: ells “adiestran” i natros “ensinistrem”… Ells la mà dreta i natros l’esquerra! “Haurem de tenir mà esquerra amb este xiquet”, també.

Posats a dir, sabíeu que els inuit distingeixen per força les diferents tonalitats de blanc? O els habitants dels països petrolífers també distingeixen els colors distints que pren aquest líquid viscós”! Així mateix, els llatinoamericans distingeixen la gent pel color de la pell (que si més blanc, que si a mitges, que si gairebé negre del tot, que si…), cosa que natros simplifiquem a “blanc” i “negre” i, a tot estirar, “xocolata amb llet”…

Tot recuperant el fil de la primavera, veiem que també és l’època de les al·lèrgies (amb ela geminada, sí!): el pol·len de les flors i les coníferes són terribles per a segons qui, que ho passa certament malament. Em consta que hi ha qui deixa de prendre làctics perquè així se sent millor. Ho havíeu sentit mai, això?

I ara amb la pandèmia i que la temperatura puja, també surten al·lèrgies a la pell, a causa de les mascaretes. Comptat i debatut, lo qui no té un all té una ceba…!

I entre alls i cebes us deixo, que és tard i vol ploure…!