Si hagués d’associar casa meva amb un esport sens dubte seria el futbol. Tot i que jo no el vaig veure jugar, diuen que el meu pare era un nervi incansable que corria pels camps de futbol com si no hi hagués demà. El meu germà va seguir els seus passos, fent que el futbol li donés un grapat de bones qualitats: disciplina, valors i, el més important, amistats de les bones. La història seria perfecta si jo també hagués seguit aquest camí però no és així.
Si tanco els ulls i em transporto a fa quinze anys, veig a l’Aida de 10 anys destralera i nerviosa. Despertant-se cada cap de setmana ben d’hora per acompanyar al seu germà a jugar el partit. Com, qualsevol dia de la setmana, la televisió del menjador retransmetia futbol. O fent partidets al passadís de casa i al pati de l’Escola i creure’s l’Oliver i Benji del moment.
Però també recordo algun comentari que, vist en perspectiva, ha condicionat a qui soc i com soc. “Sembla un xicotot” o “no en pot entendre de futbol perquè és una nena”. Per aquells adults estava clar que el futbol no és cosa de nenes i deduïen que, per naturalesa, una nena no n’entén de futbol. En conseqüència, aquests comentaris possiblement van ser el detonant que en l’actualitat gaudeixi veient futbol i no practicant-lo.
Així doncs, aquí està el quid de la qüestió. Com diferents comentaris o el llenguatge utilitzat poden impregnar i condicionar a una persona i modelar-la en què serà o qui serà en un futur. Poden ser comportaments inconscients però no deixen de ser comportaments sexistes que, com a base de les desigualtats, tenen una gran repercussió darrera.
Els poders públics i les Administracions han de fer polítiques que realment posin solució a aquesta problemàtica. Però, com a persones, la resposta ha d’anar més enllà i comença en responsabilitzar-nos individualment: no marquem diferències en allò que és “femení” o “masculí”; deixem ser, deixem sentir, estimem; i sobretot qüestionem totes aquelles actituds que no ens semblin apropiades.