f     Reunió de persones que defensen i pregonen exclusivament allò que forma part de llur cercle (Diccionari de la llengua catalana).

  • Simulacre de capella que portaven els ermitans per a la capta.
  • Capella improvisada al carrer per a les estacions del Santíssim.
  • Capella de joguina.

___________________________________________

Entre les diferents accepcions de la paraula capella, hi ha també capelleta, un diminutiu que s’ha usat als Països Catalans (entre altres coses inherents al culte religiós) per descriure figuradament determinades maneres de fer política: a la menuda, de forma tancada i endogàmica.

De fet, penso que la política de capelleta que alguns partits practiquen és una mena d’antipolítica, ja que la política és (o hauria de ser) buscar consensos i formes d’acció conjunta, aplegar com més adeptes millor per obtenir majories i assolir objectius. És a dir, la política és (hauria de ser) fer alguna cosa pel bé comú de la societat i actuar en moments clau amb responsabilitat, honestedat i valentia.

Però, ai las!, els catalans a vegades també som rarets en això i, a l’hora de fer política i al llarg de la història, hi ha hagut molts politicastres que en moments difícils per al país no han sabut mirar més enllà del nas, o que han fet de mirar-se el melic un esport (jo, jo i després jo). No sé si m’enteneu.

Cal dir també que, al llarg de la història, no hem tingut gaire sort en les batalles i guerres (sovint molt desiguals) amb l’opressor, ja que quasi sempre ens han faltat aliats, n’hem sortit escaldats i hem hagut de purgar les derrotes durant anys, molt amargament.

Resultat, encara no hem aconseguit alliberar-nos com a poble.

Dit això, no m’agrada el victimisme que alguns practiquen. Natros, ho hem d’admetre, també tenim la nostra història negra. Natros, com tots els pobles i nacions, també hem tingut botiflers, traïdors i traïdorets d’estar per casa. Aquests, en general, ja estan ben identificats als llibres d’història i a l’hemeroteca.

Però encara n’hi ha uns altres que, pensant-se els messies salvadors de la pàtria, no fan més que actuar de forma autocomplaent en benefici propi. N’hi ha que estan tan pagats de si mateixos i tenen tants aduladors a la vora que no fan altra cosa que mirar-se el melic.

Malauradament, hi ha una forma molt nostrada de fer política de curta volada, per desgràcia. La de les capelletes, sobretot dins del catalanisme, del nacionalisme, del regionalisme i també de l’independentisme.

Les capelletes s’han creat al voltant de personatges amb un ego massa gros, sense visió de conjunt, molt purs i autèntics, això sí, però que han fallat més que una escopeta de pistó als moments clau. Escissions, discussions de campanar i corrents interns són el que ens ha fet perdre moltes batalles i alguna guerra. Lluites molt llargues que s’han esgarriat a última hora.

“Qui no vol fer res troba una excusa. Qui vol fer alguna cosa, troba un mitjà” és un vell proverbi que defineix molt bé la situació d’atzucac de les nostres institucions.

Qui són els de l’excusa per no fer res? Qui són els que volen fer alguna cosa per la gent que els ha votat?

Afinem la visió, deixem les capelletes de banda i sapiguem guanyar d’una punyetera vegada, ara que ja estem al 52%.

Ens ho mereixem i ho necessitem. El país s’ho mereix i la gent ho necessita.

Filòloga.