En un article publicat a La Vanguardia al maig de l’any passat, Juan-José López Burniol va escriure: “Segons el president de la República –Manuel Azaña–, la guerra [civil] no es va produir tant per una confrontació entre burgesos i proletaris, sinó a conseqüència de la fractura de les classes mitjanes espanyoles.” És una frase lúcida, molt avançada al seu temps, que pot sorprendre a alguns, però que és coherent amb el que han anat descobrint al llarg dels anys diversos investigadors socials. Però son idees que no formen part dels discursos habituals de la política, especialment de l’esquerra.

A El loco y el proletario, una obra de 1979, Emmauel Todd, que havia estat membre de les joventuts comunistes, va descriure la seva sorpresa al constatar, en els seus estudis sociològics, que a les comarques on els comunistes treien molts vots hi havia pocs obrers i a les comarques on hi havia molts obrers els comunistes treien pocs vots.

Todd va concloure que els obrers eren bàsicament sindicalistes i solien donar suport als partits socialdemòcrates, més pragmàtics, mentre que els que donaven suport als partits comunistes eren els membres de la classe mitjana baixa. A Todd no li va fer por defensar aquesta conclusió trencadora, ja que el 1976, a la seva obra La caída final: Ensayo sobre la descomposición de la esfera soviètica ja havia predit el fracàs de l’experiència soviètica a Rússia en base a alguns índex, com l’augment de la mortalitat infantil.

D’altra banda, vaig estudiar amb un professor d’història que solia exclamar que “el feixisme és la classe mitjana cabrejada”. Una idea semblant ha estat sostinguda per diversos historiadors. Enzo Traverso en el seu article del 2005, Interpretar el fascismo, diu que destacats historiadors veien el feixisme com “un moviment en el qual el nucli social estava constituït per les capes mitjanes emergents (a Itàlia) o en vies de proletarització (a Alemanya), un moviment dirigit pels líders plebeus que no van obtenir el suport de les elits dominants fins al moment del seu ascens al poder.”

El sociòleg Seymour Martin Lipset ja havia defensat una tesi semblant al seu llibre El hombre político (edició original de 1960), on escriu: “La tesi que el feixisme constitueix històricament un moviment de la classe mitjana… és lluny de ser original. Molts estudiosos l’han suggerit des de la primera aparició del feixisme i el nazisme…”

No es tan estrany com podria semblar aquest paper clau de les anomenades classes mitjanes en els processos històrics i polítics. Es classifica dins de les classes mitjanes grups socials que no encaixen en les classes dominants o la classe dominada, per la qual cosa la “classe mitjana” és un caixó de sastre, per la qual cosa per la qual cosa prefereixo referir-m’hi en plural. A les classes mitjanes trobem residus de classes del sistema anterior (pagesos, artesans, botiguers, etc.), membres de les noves classes emergents (tecnòcrates, treballadors del coneixement, “classe creativa”, etc.) i grups socials que serveixen a diversos sistemes (buròcrates, militars, etc.).

L’eminent economista Paolo Sylos Labini deia que a les classes mitjanes hi havia el millor i el pitjor de la societat, els torturadors i els torturats. En la seva obra Assaig sobre les classes socials (edició original de 1974) distingia entre la “capa mitjana empleada” (professors, funcionaris, treballadors de coll blanc, etc.), la vella classe mitjana (formada per artesans, comerciants, autònoms, etc.) i la classe mitjana agrària. Segons els càlculs de Sylos Labini, a la Italià de 1971, la “classe obrera” representava el 48,9% de la població activa.

Aquest percentatge no és els dels electors: s’ha de tenir en compte els votants que no son actius (jubilats, rendistes, estudiants, etc.). De tota manera, ¿com és possible que domini la societat la “burgesia”, un grup social que representa, en la seva estimació més generosa, un 3,9% de la població activa? L’explicació és fàcil: en aquells moments hi havia un 10,1% de pagesos, un 6,1% d’artesans, un 7,3% d’altra petita burgesia, un 20,3% d’empleats i un 3,4% d’intel·lectuals. Sense comptar amb els intel·lectuals, sumaven el 47,7%, una xifra semblant a la de la “classe obrera”.

Amb la divisió dels intel·lectuals en tècnics, que solen tenir posicions destacades a les empreses i els professors d’humanitats i ciències socials, que s’inclinen més cap a l’esquerra, amb uns sistemes electorals poc proporcionals, el domini dels mitjans de comunicació i una propaganda massiva i constant, la “burgesia” podia manejar la societat amb bastanta comoditat. Però els que gestionaven els partits polítics, els governs, les institucions, les entitats, etc., eren, en la seva gran majoria, els membres de les classes mitjanes. En aquest sentit, el periodista Enric Juliana sol referir-se al PP com “el vell partit Alfa de las classes mitjanes tradicionals espanyoles”.

Marx esperava que, amb la concentració dels capitals, la classe obrera arribes a constituir la gran majoria de la població. Però no va ser així, i des del moment que el treballadors van decidir utilitzar els drets i llibertats polítiques per a defensar els seus interessos i participar en la vida política i les eleccions, la “classe obrera” havia de buscar el suport de membres de les classes mitjanes afins, cosa que va transformar els partits “obrers” en partits de tots els treballadors (inclosos els de les classes mitjanes) i finalment, “del poble”. Així, el partits socialdemòcrates van acabar dirigits també per membres de les classes mitjanes.

Com va constatar Adam Przeworski a Capitalismo y socialdemocràcia (edició original de 1985), el fet de no tenir la majoria social, en un context de democràcia, va portar als partits socialistes a renunciar a la revolució i adoptar programes reformistes. Al seu parer, l’experiència dels països occidentals ha demostrat que, en determinades circumstàncies, és una estratègia racional, que ha produït bons resultats per als obrers.

Per contra, en la seva obra Què fer (1902), Lenin va proposar, com a alternativa al reformisme dels partits socialdemòcrates occidentals, el model dels partits comunistes, d’un partit dirigit per una avantguarda de revolucionaris professionals decidits i organitzats amb disciplina gairebé militar. Si mireu els seus dirigents, Lenin, Trotsky, Stalin, etc., eren gairebé tots de diferents capes de les classes mitjanes. El mateix passava amb Mao Zedong, Ho chi Minh, Pol Pot o Fidel Castro, per posar uns quants exemples notoris. I aquests dirigents sorgits de les classes mitjanes van aprofitar situacions de greu conflicte entre la pagesia i els terratinents, junt amb el defalliment de l’Estat degut a guerres o a la descolonització, per fer la revolució. La resta es coneguda.

A la seva vegada, els feixistes, també sorgits majoritàriament de les classes mitjanes (encara que sovint no exactament les mateixes capes) van aconseguir el suport de treballadors per compte propi, classes socials rurals, desocupats de “coll blanc”, funcionaris, antics votants de partits nacionalistes i conservadors, però van tenir poc suport dels obrers, contràriament al que s’ha suggerit de tant en tant.

Si mirem moltes eleccions, com ara les de la Comunitat de Madrid en curs, tant Diaz Ayuso com Iglesias o Gabilondo pertanyen a les classes mitjanes. Sembla que les lluites polítiques no són lluites entre la burgesia i el proletariat, sinó majoritàriament lluites protagonitzades pels sectors de les classes mitjanes que vinculen la seva vida i el seu futur a un sector, les classes dominants actuals o tradicionals, i altres sectors de les classes mitjanes que vinculen el seu futur a les classes dominades o les classes dirigents emergents.

Las classes mitjanes no son les elits econòmiques, però protagonitzen la vida política. Les restes de les classes socials de sistemes anteriors i els nuclis de les noves classes de sistemes incipients estan en el seu sí. D’aquesta manera, les classes mitjanes són la caixa dels trons de la història, les marmites en les que la història cuina els seus ingredients.

Llavors, ¿quina classe social encarna el futur? Marx pensava que la classe obrera. Però mai ha estat la classe dominada qui ha portat el futur. La seqüència que dóna el propi Marx ho desmenteix: els esclaus de l’Antiguitat no van crear el feudalisme, els serfs de l’Edat Mitjana no van crear el capitalisme. Els fets no li han donat la raó a Marx, fins ara.

Els creadors de nous sistemes socials apareixen sempre en les capes socials intermèdies del sistema social que serà superat. Quan són prou fortes, aquestes classes emergents s’organitzen i aprofiten les crisis, les turbulències socials, per a mobilitzar els descontents del moment, ja siguin els perjudicats pel sistema al que s’enfronten, o gent que veu la possibilitat de millorar amb el nou sistema, i d’aquesta manera forcen el canvi d’un sistema social a un altre.

Vivim uns temps en que anem constatant que el sistema actual no pot continuar indefinidament, tal com és, sense acabar perjudicant greument la humanitat: canvi climàtic, creixement exponencial sense límits amb uns recursos limitats, destrucció de la natura fins a generar condicions inadequades per a la vida, etc. Davant d’aquests reptes no podem recórrer a receptes fracassades del passat. Hem de mirar d’entendre el present i construir un futur nou amb noves idees, nous plantejaments, com sempre s’ha fet.