L’activitat turística a les Terres de l’Ebre va començar tímidament a principis dels anys 90 i actualment representa un sector dinàmic i amb una estratègia de desenvolupament molt definida; natura-esport, gastronomia-enoturisme i cultura-tradició. Aquest tres eixos representen una aposta clara agrupant diversitat d’activitats promogudes tant per la iniciativa privada com pública. Trobem propostes en turisme actiu; via verda, senderisme, cicloturisme, submarinisme, kitesurf, birdwatching…), també en activitats familiars o grupals existeix una gran oferta. En la famosa guia Tripadvisor hi apareixen fins a 262 propostes d’interès.

El Pla de Màrqueting Turístic de Catalunya 2018-2022, presentat al març de 2019 per l’Agència Catalana de Turisme i el Patronat de Turisme de la Diputació de Tarragona, encabia una vintena d’iniciatives per tal de desconcentrar i desestacionalitzar l’activitat turística, crear un sistema de marques, generar una comunicació integrada, promoure el màrqueting digital, etc. Un bon grapat d’iniciatives tendents a professionalitzar el sector i contrastades amb accions d’èxit portades a terme amb anterioritat per les millors destinacions turístiques del mon.

Podríem afirmar que les bases per consolidar un sector turístic sostenible a les Terres de l’Ebre estan posades, i que l’entrebanc que està suposant la pandèmia -que clarament ja podem afirmar que haurà afectat dues temporades- hauria de servir com una entrada a “boxes” de l’esmentat pla, aprofitant per testar i ajustar els mecanismes interns, posar-hi greix on calgui, seguir esperonant des de les institucions públiques al sector privat, i com no, dotar dels ajuts necessaris al teixit turístic ebrenc per tal d’enfortir la seva continuïtat després de la travessia pandèmica.

Tot i les expectatives obertes, al meu entendre existeixen perills que poden afectar, tant a l’oferta i qualitat de producte turístic disponible, com també a la visualització que n’acabi tenint el consumidor, afectant al cap i a la fi el posicionament del sector turístic ebrenc en el mercat. No es poden cometre errades o menystenir fets que ja s’han donat en altres llocs del mon. Per exemple, és notòria la animadversió en els ciutadans autòctons que va provocar la desenfrenada activitat turística a Venècia uns anys enrere, amb actituds de menyspreu als visitants, manifestacions constants i creixent malestar. Fets com aquests s’han de poder evitar i les autoritats han d’actuar molt abans produir-se.

Aquesta Setmana Santa hem tingut un exemple palmari en les aglomeracions que s’han produït en les platges ebrenques, saturades no ja de persones que buscaven sol (s’entén després de tant confinament), sinó de la gran quantitat d’artefactes mòbils amb casa incorporada (el sector del caravàning està fent el seu agost) que han ocupat sense miraments el malmès Trabucador, això si, perfectament alineats com si es tractés d’una exposició itinerant. I no només a les platges, a qualsevol racó et podies trobar una motorhome mal aparcada o intentant una maniobra impossible. Francament, si aquesta és la imatge que volem oferir a fora, perdrem la credibilitat com a destinació turística abans d’haver-la guanyat.

Recentment s’han fet actuacions per dotar de zones de pàrquing especialitzades per aquest tipus de vehicles (l’Aldea, Sant Jaume d’Enveja…), a banda de les zones ja existents en els càmpings del territori. Tot i així, ja es pot entreveure la insuficiència d’espai habilitat per aquest tipus de demanda, amb la previsible ocupació de llocs prohibits.

Per afrontar aquesta realitat caldrà dotar de més espais habilitats, revisar reglamentacions, millorar accessos i carreteres (carretera de la vergonya!), horaris d’accés, etc. Cal interpel·lar les Administracions per a que actuïn amb decisió i, en qualsevol cas, apel·lar la responsabilitat dels usuaris.

Com deia al principi, els eixos estratègics en el sector turístic poden ser clars i ambiciosos, però com va dir l’economista clàssic francès Say, “cada oferta crea la seva pròpia demanda”, i en aquest cas la oferta turística ve molt condicionada per les infraestructures existents de les zones receptores, i això sempre significa inversió, capacitat de gestió, però sobretot anticipació.
En aquest cas, el conflicte, millor evitar-lo que gestionar-lo.

Autor: