De tots és conegut què significa ser un judes. Tot arrenca de l’episodi de la Bíblia en què un dels dotze apòstols de Jesús, el traí per trenta monedes, acceptades a canvi de lliurar el seu mestre a les autoritats jueves. El cognom d’Iscariot se li va posar posteriorment, a partir de la paraula sicari.
De judes, o traïdors, com també en podem dir, n’hi ha hagut en totes les èpoques i en tots els àmbits. Com seria difícil fer ara una llista consensuada dels més destacables perquè, com amb altres conceptes, la línia de la traïció es desplaça cap a un costat o cap a un altre depenent de la nostra òptica ideològica, deixarem que cada lector l’elabori mentalment. De segur que de seguida us vindran al pensament uns quants noms i cognoms.
Sembla ser que aquests dies, amb la proximitat de la Setmana Santa, potser per allò de mantenir les tradicions cristianes, tant si s’és catòlic practicant o no o agnòstic declarat, s’està posant de moda seguir les passes del malaurat apòstol, especialment, entre els polítics. Un bon grapat estan aplicat el famós crit de salvi’s aquell que pugui i, fent com les rates, abandonen el vaixell abans que s’enfonsi, a canvi no d’una bosseta de monedes sinó d’una conselleria o d’una possible acta de diputat, hores després d’haver-se erigit com pilar fonamental del partit que estan a punt de deixar. Obliden que la carrera d’obstacles en la qual participen no consisteix en arribar el primer a la meta per obtenir mèrits personals sinó en esforçar-se pas a pas, metre a metre, per servir la societat a la qual representen, per molt que s’esforcin en fer-nos creure que el motiu de la seva traïció és el desig de seguir sent útils al país.
No tots els traïdors són trànsfugues, però. Possiblement el més perillosos són els que s’amaguen entre les files dels més fidels, esperant que el seu contrincant baixi la guàrdia per clavar-li el ganivet a l’esquena o per posar-li pals a les rodes, dia a dia, acció a acció, evitant que qui li pot fer ombra avanci, encara que perjudiqui el bé comú.
Abans de la crucifixió, Judes va intentar salvar Jesús, tornant la recompensa, però el seu penediment va ser inútil. Desesperat per la culpa que el consumia, es va penjar d’un arbre. No s’espera ni es desitja un final tan desafortunat ni cruel per al nous judes, però sí que tenim el dret a demanar-los una mica més de dignitat i que no es venguin per un grapat de monedes, encara que siguin d’or.