Recordo que, ja fa uns 40 anys, Ramon Trias Fargas deia sovint que la política democràtica allà on els països funcionen és ensopida, perquè no passa res. Citava com exemple els països nòrdics d’Europa. Rarament són notícia, però els nivells de vida estan entre els primers del món, el respecte als drets humans és molt alt, les llibertats democràtiques estan ben consolidades i vives, la convivència és bona, els serveis funcionen.

A casa nostra estem a les antípodes. Cada dia hi ha notícies polítiques fortes que, si no ens hi haguessin acostumat, podrien considerar-se d’infart.

Només centrant-nos en els darrers dies tenim la conxorxa Ciutadans-PSOE per fer fora al PP del Govern i l’Ajuntament de Múrcia i repartir-se els càrrecs; el rebot i les maniobres del PP i la reculada de tres càrrecs de Ciutadans que donen la volta a la moció de censura; la convocatòria electoral a Madrid per Díaz Ayuso amb l’objectiu d’avortar una possible “operació Múrcia” i per a arrasar en les eleccions autonòmiques; els intents del PSOE de repetir a altres autonomies com Castella-Lleó l’“operació Múrcia”, tirades enrere en veure el fracàs d’aquesta; la decisió del PSOE de deixar com a candidat a Madrid a l’etern perdedor Gabilondo per a que una previsible derrota electoral no esquitxi massa a Sánchez; l’abandonament del Govern del vicepresident Pablo Iglesias per a fer front a Díaz Ayuso a les eleccions madrilenyes i salvar al seu partit d’una davallada forta i, potser, crear problemes a Sánchez; crisis gairebé mortal de Ciutadans, el partit que es va creure frontissa entre els dos grans, que va guanyar unes eleccions catalanes i que en algun moment va semblar que seria el gran partit de la dreta…

A nivell català no cal fer llistat ni reiterar gaire per on anem perquè portem molts anys de davallada de la societat però amb persistent tensió: la política embogida de la darrera dècada, agreujada per forts aldarulls recents que alguns partits han recolzat, segueix judicialitzada bona part de la política, a la vegada que la nova presidenta del Parlament llança crits de guerra per a mantenir la tensió permanent en l’Estat.

En suma, tot a les antípodes de la tranquil·litat, d’uns governs que funcionen, que resolen problemes.
Tampoc cal fer esment als coneguts problemes de la societat, començant per la extremadament greu situació econòmica derivada de la pandèmia del coronavirus.

En tot l’allau de notícies polítiques es percep que totes elles, i per part de tots els partits, deriven del tactisme per a desplaçar a altres del poder o per a mantenir-se en ell. Els interessos del ciutadà no conten per a res, pels polítics els problemes reals no existeixen.

Potser tot això resulta laboriós i molt divertit pels periodistes, tenir titulars per a cada butlletí informatiu, així per aquells que viuen abocat a la política, però, en què ha quedat la concepció central en el polític de treballar pel bé comú? Existeix el mateix concepte del bé comú?

Autor: