A la Ràpita encara hi ha qui recorda l’època del “pitrolio”. Se’n fa referència, amb nostàlgia, com una època de prosperitat econòmica. Ens hem de situar a finals de maig de l’any 1970 quan es van iniciar unes prospeccions petrolieres a la mar de l’Ebre. Tots els mitjans de comunicació de l’Estat se’n van fer ressò. A Solidaridad Nacional titulaven: “¿Petróleo en el litoral catalán?”. Destacaven que les prospeccions es feien mar endins a 12 quilòmetres de la Ràpita i que si es trobés en quantitat important “España daria un salto hacia adelante de diez años”. A la Vanguardia del 26 de maig del mateix any deien: “San Carlos de la Rápita: comienzo de sondeos petrolíferos bajo el mar” i a la revista d’informació local “Ràpita” del mes de juny s’ assegurava que: “si estas operaciones tan costosas plasmasen en feliz realidad nadie pone en duda que de la noche a la mañana la famosa capital del langostino se transformaría en la Maracaibo del Mare Nostrum. Y las consecuencias de un rápido progreso con sus centenares de puestos de Trabajo y nuevas industrias al socaire del petróleo son fáciles de preveer”.

El vaixell perforador “Glomar IV” va ser l’encarregar d’obrir el pou “Amposta Marino C-I” perforant fins als 2.600 metres. Tot i el secretisme, a la zona portuària es construeix un heliport i comencen a acumular-se grans tubs i canonades i altres materials. L’enllaç des de terra es fa amb dos embarcacions ràpides. Les empreses explotadores són , SHELL i en menor mesura CAMPSA, COPAREX i l’INI. El pou és segellat al cap d’un parell de mesos i es planifiquen noves prospeccions. Al desembre la plataforma “Chaparral” queda instal·lada al davant de les costes de la Ràpita per iniciar-ne de noves. A la plataforma treballen uns 70 homes. A terra s’obrin oficines i es comença a contractar personal. Les prospeccions continuen una mica més al sud de l’anterior pou i es bategen amb el nom de “Castelló E-1”. Les notícies del Govern diuen que el segon pou pot produir uns 6.000 barrils de cru al dia. Se’n fa ressò tota la premsa nacional i internacional. TVE envia a fer un reportatge a l’intrèpid Miguel de la Cuadra Salcedo i el Financial Times ho porta a les seves pàgines.

El febrer del 1971 continuen les prospeccions amb l’obertura del pou “Amposta marino C-2” i “l’Amposta Marino B-1”. A la borsa de París les accions de la companyia, COPAREX, es disparaven per les prospeccions rapitenques. El 14 d’abril arriba al port de Tarragona el primer vaixell carregat amb 3.120 tones de petroli. En els següents mesos es van obrint altres pous amb resultats desiguals: el “Castelló E-1”, el “Castelló A-1”, el “Castelló C-1”, “Castelló G-1”. Pel mes d’agost s’inicia a l’explanada del davant del port pesquer la construcció de les torres per a la nova plataforma de producció de petroli, la primera construïda en tot l’Estat Espanyol. Se draga un canal de 30 metres des del moll pesquer fins a la bocana per poder atracar els grans remolcadors. El 23 de novembre el president de Shell a España arriba per supervisar el trasllat de la plataforma amb una gran barcassa fins al punt on ha de quedar fixada. La torre fa 65 metres d’alt i pesa 500 tones. Va costar uns 100 milions de pessetes de l’època. Els viatges dels tres helicòpters des del recent estrenat heliport, al costat del nàutic, s’intensifiquen. Molts de curiosos observen expectants les seves anades i vingudes.

El 14 de febrer del 1973 arriba al port la plataforma “Transworld-61” amb la finalitat de continuar amb la recerca de nous pous petrolífers. Els beneficis directes que suposa la presència dels treballadors i tècnics de les companyies explotadores són ja ben visibles en l’econòmica local. Pocs dies després comença la producció comercial dels pous amb l’extracció del cru del “Amposta Marino C-2”. Uns 20.000 barrils al dia, 3 milions de tones l’any. La inversió de les companyies en aquests moments supera ja els 1.500 milions de pessetes. Els vaixells “Almirante Vierna” i “Almirante F. Moreno” transporten el cru cap a les refineries de Tarragona i Huelva, respectivament. El 19 de maig queda inaugurat oficialment el Camp Petrolier “Sant Carles” amb l’assistència dels dirigents de Shell, representants ministerials, les autoritats locals i provincials i el Director General d’Energia. Al senzill acte protocol·lari i a la benedicció, va seguir un sopar al vaixell “Canguro de San Sebastian”. La producció de petroli el 1974 arribaria a 1.130.914 tones. El número de pous anaren en augment i el 1975 entrava en servei el “Casablanca”. El 15 de desembre del 1979 el diari El País publicava “Una pequeña aldea de pescadores, San Carlos de la Rápita, (…) se ha convertido en centro de las prospecciones. Sus habitantes, a caballo entre Cataluña y el País Valenciano, contemplan atónitos cómo periódicamente instalan en el reducido casco urbano su cuartel general los estados mayores de las grandes multinacionales”.

Aquests van ser els orígens del “boom” del petroli a la Ràpita. A nivell econòmic la repercussió per al poble fou important. Gran part del personal, alguns estrangers i amb sous elevats, s’instal·laran al municipi. Els bars i restaurants van veure augmentar la seva clientela. Desenes de rapitencs aconsegueixen un lloc de treball directe. Tallers i botigues de subministraments i de queviures incrementen notablement la seva facturació . Els consignataris i els treballadors portuaris no s’acabaven la feina. Es creen empreses de telecomunicacions que instal·len repetidors … Per altra banda també es produïren accidents laborals i desgràcies que van commoure tot el poble. De tant en tant. algun aldarull o “incidències” nocturnes a la sortida d’algun local aixecaven alguna lleu protesta. No cal oblidar que a nivell local el context econòmic d’aquells anys, en general, fou favorable. Es venia d’una època anterior de penúries i austeritat. Ara, els pescadors començaven a guanyar-se bé la vida, feia poc havia entrat en funcionament la cimentera d’Alcanar platja, la Cross estava al màxim de producció, la construcció estava desbordada i el turisme no parava d’anar en augment. Segurament, per tot això -no només pel petroli- encara hi ha qui recorda amb enyor aquells anys.

Es calcula que fins a la data s’han produït gairebé 300 milions de barrils. Fa pocs anys encara es continuaven perforant nous pous tot i que en l’actualitat la producció és mínima i l’abandonament dels camps i les instal·lacions potser estigui més proper que mai.

Autor:

Historiador i novel·lista