Una de les primeres vagues de les que es té constància a les nostres terres van iniciar-la un grup de pescadors de la Ràpita el gener del 1884. Concretament, el dia 29 de gener de 1884 les parelles de la pesca al bou no van sortir a pescar donades les queixes dels mariners per les despeses que es pagaven del “munt” i per l’adjudicació de “la morralla”. Els armadors no van voler cedir a les exigències dels mariners. La vaga es va anar allargant i els ànims es van anar encenent de mica en mica. El 26 de setembre del 1885 es produeix una batalla campal a “la platja” entre els mariners seguidors i detractors de l’aturada. Hi ha agressions amb arma blanca i fins i tot trets de pistola. El resultat final fou un mort (per ganivetada) i tres ferits de bala, una de les quals una dona. Es van detenir 7 persones que van ser tancades a la presó de Tortosa. La baralla fou sufocada pels carabiners de La Ràpita i per una parella de la Guàrdia Civil de Santa Bàrbara que circumstancialment es trobava al poble.
Vint anys després, l’estiu del 1904, un grup de mariners de les barques de bou de La Ràpita tornen a iniciar una protesta per les seves condicions laborals. La protesta també es va anar allargant i el 10 d’agost es decideix fundar la “Sociedad de Marineros y Caja de Socorros Mútuos La Unión”. Més de la meitat de les parelles de bou participaven de la vaga i van quedar varades a la Punta Corballera, prop de la Banya. Al poble hi havia molta tensió. Les setmanes passaven i els mariners que no treballaven no portaven a casa ni un ral. Així les coses, el 27 de novembre, cinquanta pescadors que no secundaven la vaga i que estaven a una taberna, van veure com, de manera imprevista, es van presentar un altre grup de mariners de La Unión –que sí feien vaga- amb ganes de brega. Es va produir una veritable batalla campal entre vaguistes i “esquirols”. La baralla entre uns i altres fou descomunal. La taberna va quedar pràcticament arrasada i es van fer servir garrots, armes blanques i fins i tot va haver algun tret de pistola. En un primer moment l’alcalde i la resta d’autoritats del municipi es van veure impotents per tal de sufocar aquella veritable batalla però finalment la disputa va acabar dissolent-se. Aquell vespre es va decidir tancar tots els bars i tavernes del poble. Per al Diari de Tarragona “el asociarse los pescadores y sus desmesuradas exigencias, serán causa de la ruina de aquella rica ciudad, pues por este motivo solo se dedican a la pesca la mitad de las parejas del bou que hay en aquella población, y no pocos pescadores se ven en la miseria”. Els mesos anaven passant i la vaga continuava. Els patrons seguien sense acceptar les reivindicacions dels mariners. I així es va entrar al nou any 1905. Era habitual que les dones i les xicotes dels mariners en vaga -també la criassó- seguissin per tot arreu als patrons llençant-los insults i ofenses. Davant d’aquesta pressió va haver-hi algun patró que es veié forçat a no sortir de casa seva. A les cròniques dels diaris tortosins i provincials es culpa a les autoritats de no fer res per arreglar la situació i alerten de possibles mals majors davant d’una situació tant crispada. A mitjans de setembre del 1906, el governador civil de Tarragona, Antonio González López, aconsegueix fer de mitjancer entre els patrons de bou i els mariners i solucionar el conflicte. Les barques tornen a la mar el dia 18 de setembre. Portaven varades a la platja prop de 2 anys i els perjudicis econòmics es calculaven en unes 400.000 pessetes anuals. Alguns dels mariners, sense feina durant aquest llarg període de temps, van caure en la misèria més absoluta. Finalment els mariners aconseguien part de les seves reivindicacions. Van veure, que si s’agrupaven com a col·lectiu tenien molta més força i a partir d’aquí gairebé tots es van afiliar a la Societat La Unión. Els patrons i armadors també van organitzar les seves pròpies organitzacions.
Una altra protesta que tingué fortes repercussions a La Ràpita fou la que protagonitzaren a principis de desembre del 1922 els estibadors de la “Societat de carreters i bracers”. Els estibadors es van negar a descarregar els carros d’arròs al moll si no els pagaven millor. Els carreters, en solidaritat es van unir a les seves demandes. Els vaixells estrangers estaven parats esperant a ser carregats i els terratinents començaren a posar-se nerviosos. Les pèrdues podien ser considerables. Les autoritats municipals van demanar ajut al Governador de la Província que va tenir la brillant idea d’enviar reforços de la Guàrdia Civil a cavall des de Santa Bàrbara i a peu des d’Ulldecona. Al dia següent, el 6 de desembre, van arribar al poble uns carros carregats d’arròs provinents d’Amposta custodiats per més forces de la Guàrdia Civil i grups d’homes d’altres indrets disposats a fer les feines dels rapitencs en vaga. Però al poble s’havia corregut la veu i els estaven esperant. Es van aplegar unes tres mil persones i els van rebre a pedrades i amb crits d’esquirols. La Guàrdia Civil va carregar per dispersar els agressors i s’inicià una veritable batalla campal. Els veïns es van enfrontar a les forces d’ordre. Pedrades, cops de bastó, ganivetades i trets. Un dels caps de la protesta José Manuel Sánchez Matamoros, Susani, de mal nom, va rebre l’impacte d’una bala al ventre. Tot i que va ser traslladat a una clínica de Tortosa, acabaria morint. Al dia següent es van enviar tots els efectius de guàrdies disponibles a la contrada i es va personar el tinent coronel en cap de la província per comanar-los. Els aldarulls foren sufocats i es van practicar una vintena de detencions. Finalment, deu homes i una dona foren traslladats a Tarragona i reclosos a la presó de Pilats per un delicte d’ofensa de paraula i obra contra l’autoritat. Foren alliberats al cap de tres mesos a l’espera de judici. Finalment es va instruir un consell de guerra contra quinze inculpats. Quatre foren condemnats a un any de presó “correccional” i a uns altres tres se’ls imposà una pena de sis mesos i un dia. La resta foren absolts. L’1 de març del 1923 els detinguts van quedar en llibertat.