És dia 7 de gener i tornem a l’anormalitat, perquè, en un any normal demà es reprendrien les classes a l’institut. A diferència dels seus companys, ell comença les classes avui ja que, des de novembre, fa una substitució d’un professor associat a la URV, per tant, fa una mica més de dos mesos que va de cap preparant classes i activitats per a un grup d’alumnes als quals no posa cara i, segurament, no els la posarà. Dos dies de la setmana es connecta amb una aplicació on apareixen cercles amb una lletra o un dibuix identificador de cada discent. Els ha demanat diverses vegades que, si us plau, connectin les càmeres si poden, perquè és molt fred i desmotivador per a qui gaudeix observant les expressions dels aprenents quan es queden badant, quan no entenen res, quan s’il·lumina la bombeta o quan s’avorreixen sobiranament. Ara, amb sort, pot veure diferents dissenys de pijames, habitacions juvenils, menjadors d’estils diversos i conèixer, fins i tot, familiars o mascotes dels seus alumnes.  

A més a més de totes les dificultats, la qüestió que no deixa de rondar-li és per què tothom torna, d’una manera més o menys retallada, a l’anormalitat excepte el món universitari. La restauració ha anat i ha tornat seguint criteris econòmics o sanitaris, els espais d’espectacle han reobert amb limitacions d’aforament, en els transports públics es transita sense restriccions, les aules de les escoles i dels instituts estan plenes a vesar sotmeses a la climatologia més adversa, en canvi les universitats romanen tancades amb pany i clau. 

Els universitaris s’han caracteritzat sempre per ser els abanderats de les reivindicacions. On estan ara, es pregunta el Jaume? Per què es resignen a quedar-se a casa darrera d’una pantalla que els impedeix el contacte directe amb el professor, però sobretot els priva de la interacció amb els seus companys? Com no s’han sentit les veus dels professors queixant-se de la necessitat de la presència dels seus alumnes per poder-los acompanyar en el seu aprenentatge, amb grups reduïts i totes les mesures de prevenció? No creu, però, que s’hagi de ser un inconscient ni vol semblar un “negacionista”. Res més lluny de la realitat, però considera que abans que es perdi una promoció d’estudiants, cal que algú tiri la primera pedra: Volem les universitats obertes, amb seguretat, però obertes! (O com dirien elles i ells: les aules, lliures de Covid, seran sempre nostres!).

Escriptora. Doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura per la URV. Catedràtica d’Institut i professora associada de la URV.