L’Assemblea General de les Nacions Unides, el 14 d’octubre de 1992 -a la resolució 47/3- va proclamar el 3 de desembre com el Dia Internacional de les Persones amb disCapacitat / Diversitat Funcional.

El dia escollit per commemorar el dia internacional d’una comunitat de persones que avui dia continuem amb la nostra lluita particular per no seguir patint discriminació per part de la societat, diu molt de la poca voluntat per part d’aquesta organització per canviar el nostre signe. El desembre és un dels mesos de l’any que els seus dies són més curts i per tant, són dies freds, els quals no conviden a sortir a reivindicar res i les components de la dita assemblea tenien coneixement del clima perquè es van reunir a una ciutat de l’hemisferi nord del nostre planeta. A sobre, si ets una persona que utilitzes una cadira de rodes per a la teva mobilitat el fred s’accentua molt més. A més, a més, el desembre per norma, és el mes de la caritat -disfressada de solidaritat- per la proximitat amb les festes nadalenques i els bons desitjos que tenim totes les persones per l’any que ha d’entrar. Això trobo, que es pot traduir -en la meva més humil opinió- que ens van atorgar aquest dia per caritat i no per solidaritat.

Aquest any amb la pandèmia de la covid-19 de ple en les nostres vides i també en la commemoració d’aquest dia, ens toca aixecar la veu molt més del que ho anem fent, ja que són molts els episodis de discriminació que des de les administracions públiques s’han donat envers a la nostra comunitat, arran de les mesures que van prenent pel ja anomenat virus.

En la primera onada de la pandèmia -la nostra comunitat com la de la gent gran- vam patir allò que es denomina “medicina de guerra”. Ara, aquesta situació no existeix, però ens trobem que les mancances que ja existien en la sanitat pública hi han augmentat -faig un petit aclariment, sóc molt conscient que això no tan sols ho pateix la nostra comunitat, ja que ho està patint tota la societat, però a les persones amb disCapacitat no ens accepten a la sanitat privada- i aquestes s’han fet més visibles a ulls de totes les persones. S’han reduït el nombre de proves per a les persones amb patologies cròniques, les consultes mèdiques telefòniques no és el més adient per a nosaltres i si necessites una cadira de rodes i aquesta te la han de concedir a través d’un PAO (prescripció d’article ortoprotètic) -gestionat telefonicament o a través de la web del CatSalut- això es pot convertir en un procés etern i quan fas la reclamació pertinent has d’escoltar comentaris com “és que estem prioritzant coses urgents”, com si una cadira de rodes per a una persona que la seva mobilitat depèn d’aquesta, això, no sigui una prioritat!.

Amb aquesta maleïda pandèmia, s’està posant per davant l’economia a les persones. Ara mateix, un munt de consistoris, li han donat carta blanca al col·lectiu de restauradors per posar les terrasses com més li convingui sense tindre en compte que n’hi ha una normativa que garanteix l’accessibilitat universal perquè els carrers puguin ser utilitzats per a totes les persones. També -amb l’argument de la crisi econòmica- s’estan obrint negocis sense cap mena d’adaptacions i això, no té un altre nom que discriminació.

La cirereta del pastís, és la situació que va patir la setmana passada una noia amb un trastorn mental a la ciutat de Sabadell, on la policia de Catalunya -aquella que ha de defensar a les persones- es van excedir en les seves funcions i van descarregar sobre d’ella -per tres vegades- la seva pistola elèctrica -com si es tractés de l’Antonio Recio de la sèrie de “La que se avecina” i aquesta persona sigues de ficció sense patir dolor i la frustració que això deu causar-te- i per més inri el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya surt recolzant l’actuació desmesurada de les policies que la van protagonitzar. Però, això és el que ens podem trobar quan es gestiona una crisi humanitària com si fos un estat policial i/o militaritzat, que les persones que necessiten ajuda per part de l’administració acabem sent tractades com a delinqüents.

Queda clar -almenys al meu humil parer-, que un munt de les persones -no es poden ficar a totes al mateix sac- que formem la classe política del nostre país i la de l’estat, li falta molt de nivell per gestionar una crisi humanitària com la d’aquesta índole i molt menys tenen nivell per prendre les decisions necessàries perquè les persones amb diversitat Funcional no vegi incrementat la nostra discriminació en una situació com aquesta.

El 14 de febrer -dia dels enamorats- a Catalunya tenim una cita amb les urnes, jo la veritat que estic desenamorat d’aquesta classe política, la qual només se’n recorden de les persones de la nostra comunitat per sortir a la foto -queda molt bé allò de sortir en aquesta amb una persona amb cadira de rodes- en període electoral. No puc dir-li a ningú el que ha de votar, però sí que hem d’aprendre a utilitzar la democràcia en el benestar de totes les persones que habitem aquest planeta.

Bon 3 de desembre!

President de l’Associació Funcional per la Integració Social (AFIS).