La setmana passada es va aprovar una nova llei d’Educació. Aquesta passarà a la història com a llei Celaá perquè és així com es diu la Ministra (igual que l’anterior es va dir Wert). A jutjar per tot el soroll mediàtic que s’ha produït al voltant d’aquest fet una podria pensar que, en realitat, no es tractava d’educació sinó d’un conflicte bèl·lic. Amenaces, desqualificacions, insults, menystenint al fet i als professionals de l’educació i, en definitiva, de nou la certesa de que també la LOMLOE tindrà els dies comptats. Com a molts, els mateixos que duri el govern actual.

En els darrers 40 anys s’han redactat i aprovat 8 lleis: Loece, Lode, Logse, Lopeg, Loce, Loe, Lomce i a la LOMLOE. No us penseu que tots aquests acrònims formem part d’un embarbussament, encara que ho sembli, són els noms successius que si li han atorgat a la llei d’Educació. És evident que el nom no fa la cosa, però si que es molt indicatiu que en tot aquest temps no s’hagi aconseguit fer un pacte d’Estat per l’Educació que permeti blindar el més important que té un país i que és garantir la millor formació i preparació per a les futures generacions. Aquesta és la veritable riquesa que s’hauria de preservar, defensar i cuidar per damunt de totes les coses. Per a que uns feu una idea, per poder desplegar totalment una llei general d’educació es necessiten, almenys 16 anys i venim d’una realitat en la que en una etapa de 10 anys se’n van aprovar tres de diferents. Que vol dir això?. Que, no només, no hem pogut mai fer tot el desplegament sencer, sinó que mai heu tingut evidències suficients per determinar l’eficiència i eficàcia de totes les mesures que comporta.

Vivint com vivíem en un context on, tots els informes són clars en aquest aspecte, l’educació i la cultura s’hereten (més nivell cultural i educatiu familiar i social implica més cultura i educació) seria imprescindible que algun dels governs fes l’esforç de poder posar a la persona al centre del procés, definís el seu perfil per assegurar que serà un ciutadà que reunirà totes les condicions que la realitat personal, social i professional li exigirà i a partir d’aquí revisar que és tot allò que una educació democràtica, equitativa, pública i laica hauria de garantir. No començar per aquí implicarà que les desigualtats existiran d’entrada i que l’educació mai serà aquell “ascensor social” que va ser durant la dècada dels 70 i 80 del segle passat.

Quan jo penso en el perfil del ciutadà que hauríem de formar per a desenvolupar-se durant la primera meitat del segle XXI (aventurar més seria molt arriscat) em ve al cap pensar en: noves alfabetitzacions (moltes d’elles lligades a la cultura digital), amb la competència democràtica gravada al seu ADN, capaç de dominar com a mínim dues llengües (a part de la llengua materna), capaç d’aprendre al llarg de la vida (desenvolupant competències més que aprenent i reproduint continguts), amb capacitat crítica i criteri per poder enfrontar-se als perills de la infoxicació, competent digital … i podria seguir tot i que crec que no cal. Això vol dir que els continguts i les assignatures no són importants?. I tant que si, però com aquests canvien tan ràpid pot ser no cal dedicar tant de temps al currículum i més a les estratègies per aprendre, en cada moment, allò rellevant i fonamental. A no sé clar, que considerem el currículum com una eina de control ideològic, però aquest tema donaria per a un altre article.

Si ara em centro en la LOMLOE i amb el discurs que mediàticament s’ha venut sembla que els punts clau, i de desacord professional i/o polític es centren en: les ràtios per aula (25 a Primària, 30 a Secundària i 35 a Batxillerat tot i que les Comunitats Autònomes poden decidir rebaixar-les), quina ha de ser la llengua vehicular (una excusa, de nou, per a treure el tema de la immersió a Catalunya), el fet de repetir curs o no i si això suposa més o menys exigència i estem rebaixant la qualitat del sistema i de l’educació, sobre si es poden ajuntar matèries o no i treballar per projectes (un nivell de concreció que no hauria de ser objecte d’una llei general) i, com no, el permanent litigi entre pública i concertada (un tema mai resolt i ara tampoc).

Totes aquestes coses, com podeu suposar, són una mínima part del tot el que conté el text de la LOMLOE i no seria just per la meva part que resumís la proposta només amb aquests comentaris breus, però si que crec que és imprescindible, pot ser des de la societat civil, iniciar un moviment per a assegurar l’equitat educativa que s’ha de garantir per a tenir un país més culte i educat i per posar l’Educació al centre de tots els discursos polítics més enllà de la ideologia partidista. Mentre sigui una arma de confrontació i no una eina i una estratègia estem abocats al fracàs com a societat individualment i col·lectiva i si els diferents partits no són capaços de fer-hi res hauria de ser la ciutadania qui pren les regnes.

Per acabar podeu pensar que tot això que dic està molt bé, però com ho fem?. No tinc una vareta màgica, ja m’agradaria, però si que hi ha algunes coses que podem fer: convertir l’educació en l’eix central del nostre estat (i reconèixer-ho assignant-li els recursos que li corresponen), fer un pacte d’Estat per l’Educació que suposa que els principis bàsics es “blinden” i són coneguts, reconeguts i respectats per totes les forces polítiques independent de la seva ideologia, que els professionals de l’educació (especialment el professorat) són respectats i valorats socialment i professional com els més importants, que l’educació té com a objectiu fonamental aconseguir l’equitat i la inclusió més enllà del context sòcio-econòmic de les famílies (així, s’acabaria la confrontació entre pública i concertada), que totes les reformes, canvis i innovacions vagin acompanyats de sistemes de monitoratge, avaluació i recollida d’evidències per a determinar que és el que funciona i que no i canviar tot allò que calgui quan sigui necessari.

En definitiva, assumir que sense una bona educació no hi ha futur i això no depèn només de la LOMLOE de torn sinó del respecte i el valor que se li confereix a crear una societat culta i educada.

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.