L’altra dia vaig estar-hi en un interessant debat sobre la indústria al territori en una televisió territorial. D’allà vam sortir amb bones perspectives sobre les possibilitats de desenvolupament de la indústria a les Terres de l’Ebre. Alguns diran que és una mera il·lusió, pot ser un somni d’una nit d’estiu (bé, de tardor) i cal que ens despertem en la crua realitat, segons la qual ens hem de resignar amb la situació actual. M’agradaria dedicar aquestes línies, però, a justificar el perquè crec que tard o d’hora el creixement industrial al territori serà un fet.

Quan mirem les dades (ho sento, sense dades no sóc res) podríem tenir la falsa sensació que l’Ebre és molt industrial. En certa mesura, segons com, ho és. M’explicaré. A l’Institut d’Estadística de Catalunya, les dades referides al sector industrial inclouen l’energia, subsector que té un pes molt substancial en l’estructura econòmica ebrenca. Així, si incloem l’energia, la indústria a l’Ebre comptabilitzaria un 33% del seu PIB al 2017!!!, molt per sobre de la mitjana a Catalunya, que és del 21% . En aquest sentit, seriem dels àmbits territorials amb un pes més gran “d’aquesta indústria”. Només ens hi superaria el Camp de Tarragona (34%) i molt a prop estarien les comarques centrals (33%). Convindrem, però, que no és aquesta imatge la que tenim en les nostres terres. I es que és bàsicament la implantació de la C.N la que determina aquests números, amb un territori de baixa generació de PIB total. Si trèiem l’energia de les comparacions ens apareix una realitat més propera: ara la indústria (sense energia) suposaria a les Terres de l’Ebre el 14% del seu PIB anual, nomes superant l’Alt Pirineu i Aran (amb un 4% en aquest cas). Fixem-nos que Ponent, un àmbit amb comparació homogènia (encara que inclou la capital provincial) té un 18%, que és una xifra que ser l’objectiu per a les Terres de l’Ebre. Per tant, exceptuant la producció energètica som menys industrials que la resta. Ens hem de resignar? O els potencials són substantius com per pensar que a mig terme, si les coses es fan bé podem apropant-se en aquest 18%?

Alguns factors per a l’optimisme: un, les Terres de l’Ebre es situen en ple corredor del Mediterrani, una de les zones més dinàmiques de l’estat i de l’arc mediterrani. Penseu que si mirem el litoral costaner, més o menys cada 100 km hi ha un gran nodus d’activitat; sabeu on hi ha l’excepció?; segon, crisi pandèmica apart, la producció i activitat s’ha anat concentrant excessivament en pocs punts del país, el que fa que apareixen costos clars lligats a la densitat, com la falta d’espai, preus desorbitats, el col·lapse de les infraestructures de transport i problemes en la qualitat de vida. D’aquesta manera, seria esperable un procés de desconcentració, en forma de taca d’oli, seqüencialment cap a nodus propers. Terres de l’Ebre, i en particular, la zona emmarcada entre l’Aldea, Amposta i Tortosa ofereix possibilitats enormes per desenvolupar aquest sub-nodus en el sistema català. I tres, la pandèmia ha augmentat el valor dels territoris menys densos per treballar i per viure, si l’accessibilitat i la connexió digital ho permeten. Previsiblement tot tipus de indústria però, en particular, l’agroalimentària, la lligada a l’economia verda i la logística estiguin entre les de més futur. De fet, els nous temps pels propers anys (posem fins al 2024) vindran determinants pels Plans de Recuperació, on els territoris rurals precisament són un dels “targets” principals dels projectes. Ho aprofitem ja?

Catedràtic d’Economia i director del Departament d’Economia de la Universitat Rovira i Virgili.