L’any 1992 el Barça va guanyar la seva primera copa d’Europa a Wembley. El Papa  Joan Pau II va perdonar Galileu.

Dos fets de primer ordre, la victòria del Barça demostrava que un equip gran que mai havia guanyat res podia revertir la història amb esperit guanyador i sense renunciar a les seves essències. Preludi del “Yes we can”, (en català “sí, podem”)  d’Obama.

El perdó a Galileu per part del Papa (i no al inrevés) és un avís a les noves generacions del que pot tardar la història  a donar-te la raó i reconèixer  els mèrits  si acates i no espaviles.

Aquell mateix any al nostre país vam viure probablement l’última manifestació d’optimisme tranversal i col·lectiu que van ser els Jocs Olímpics.

A l’any 1994, Wallerstein publicava un article titulat ‘Després del liberalisme’, on anunciava que des de llavors i fins mes enllà del 2050 no hi hauria estabilitat i es perdria la legitimitat política a escala planetària. Tots sabem els canvis que ens han sobrevingut des de llavors. Dic sobrevingut amb tot el seu significat, ens han caigut al damunt .

Si alguna cosa han demostrat la caiguda de les Torres Bessones, la crisi financera, l’imparable canvi climàtic, la pròpia pandèmia és que la política no té respostes. Les democràcies occidentals s’han plegat al poder “dels mercats”, han rescatat “generosament” i amb injeccions directes de capital als bancs i entitats financeres causants de la desfeta, mentre els perjudicats no han trobat ni recolzament ni resposta.

A España es va canviar la constitució una nit per garantir la preeminència del deute per damunt dels drets de la població, com a tota Europa. Les entitats financeres per damunt de la gent. Es va fer sense soroll i pràcticament per unanimitat. No es podia fer altra cosa. Cert, aquest és el problema, una severa pèrdua de capacitat política dels estats sense possibilitats d’una més eficaç democràcia (ni aquí ni a Europa) que incorpori a la gent i els seus interessos a la presa de decisions. Al contrari vivim un reflux de drets civils polítics i socials on la gent es marginada inclús en decisions que afecten a la seva intimitat i la seva salut .

Intuïm, millor dit, sabem que els partits polítics clàssics es plegaran a les exigències dels poders reals i titllaran de “populisme” qualsevol intent de democratització i “d’empoderament” de la gent. La proposta que ens arriba de la política és d’acceptació de la “realitat” i de polítiques tecnocràtiques que fan guanyadors a un 0,1% mentre la resta assumim el nostre paper de perdedors. Trump contra el món. Ho pot fer perquè sap que Biden garantirà els privilegis econòmics d’aquest 1% entre el que es compta Donald i família. És tal la impotència i cinisme que se’ns vol fer creure que és el mateix Trump que els moviments crítics d’arreu el món. Tot és populisme. No queda espai per la política. Llavors per què les noves generacions han de voler fer política? Què poden esperar?  L’Amnistia o l’indult? El futur perdó del Papa com Galileu.

Eppur si muove, però es mou. Ens movem i no volem deixar de moure’ns, el problema no és la política el problema és que no ens la deixen fer i la fan ells per natros , espero que aquest sigui un poderós argument per fer política, tot i que només et donarà mals de cap…

Metge. Exdelegat del Govern a les Terres de l’Ebre i exdiputat al Parlament de Catalunya.