La definició de misèria diu: “Conjunt d’elements que són indici d’extrema pobresa, entenent per aquest concepte la manca de diners o recursos”. Resulta que des de la darrera crisi, en una dècada, s’ha estat incapaç de retallar el 20% de la pobresa enquistada. Al contrari, ha crescut gradualment i amb la COVID de forma exponencial. Per tant, vivim una fallida democràtica, no solament en l’àmbit de la justítica, la política i la societat, que es reflecteix en l’actual estructura sanitària i en la situació de misèria creixent.

La Creu Roja explica que a les persones habituals assistides des de la crisi de 2008, ara s’han afegit 700.000 persones més i s’ha passat de 140.000 a mig milió de beneficiaris, comptant els ajuts puntuals. Només aquesta entitat, a Catalunya ja ha gastat 13 milions d’Euros. Vivim una gran emergència social, al llindar de la misèia humana, que és la degradació de l’home.

He llegit a la premsa una delcaració colpidora: “Ens vam quedar sense feina. Si el meu marit robava, el ficabven a la presó. Si jo em feia puta, no”. No puc fer tota la llista de situacions, com els sense sostre, l’economia submergida, els aturats, afectats per ERTO’s,… Segur que amb clares repercussions a la salut de les persones afectades

Aquesta misèria, però, revela la part positiva i esperançadora, i és que aquesta UCI social generalitada revela la fallida social, ja que funciona gràcies als bons professionals de serveis sanitaris, socials, a la solidaritat, a les donacions, als voluntaris que atenen els serveis de les ONG del tercer sector, principalment i com a més visibles Creu Roja, Càritas i el Banc d’Aliments, a més de les ONG’s de proximitat, en total unes 3.000 a Catalunya.

Per tant, cal lluitar per encoratjar tota la gent compromesa amb aquesta valors a seguir treballant. Però també per exigir el canvi social i denunciar les situacions indecents. Poso exemples.
Quants diners es podrien alliberar per atendre l’emergència social si els parlamentaris deixessen de cobrar les dietes, per uns viatges que no fan? I els diners gastats per a l’hospital de Valdebebas a Madrid, que no entrarà en servei per falta de personal? (una altra vegada el “totxo” i el PP, que de moment ja ha tingut una víctima).

I l’operatiu contra l’independentisme quants diners costa? i total per no haver trobat ni les urnes. Solament l’última operació de la Guàrdia Civil (tenen un tinent coronel frustrat per què no guanya cap premi Planeta, i això que s’esforça en novelar la realitat) de la qual no va quedar ningú en mesures cautelars? (això si, van tapar l’efecte de la sentencia Trapero, i l’escàndol de la festa de Pedro J amb un sopar de cent persones sense distància ni mascaretes…). El Tribunal de Comptes va fer pagar les despeses als líders polítics catalans del 9-N; Fernández Ordoñez pagarà les de les clavegueres de l’estat?. I Rajoy pagarà ell als bancs el Castor? Aqui cobra tothom, menys els que paguem. On són els 40.000 milions d’Euros de la banca, que encara ha de tornar dels 60.000 del rescat que “no costaran nin un cèntim al contribuent”, va dir Rajoy.

Ai la banca! són capítol a banda. El tracte als clients ha entrat en una deriva que no s’enten, especialment per a les persones grans. Amb despreci absolut als pobles menuts, que tanquen i deixen sense servei, quan haria de garantir-se com a essencial.

Es queixen de la baixada dels guanys. Una notícia d’aquesta setmana referida al Banc Sabadell (un dels que va establir la seu social fora de Catalunya) serveix per exemplificar al conjunt del sector: “El Sabadell guanya 203. milions, un 74,1% menys. Els ingressos van caure del 6,2%, fins a 3.546 milions d’euros… i eliminarà 1.800 llocs de treball”.

A l’Estat espanyol hi ha 3,5 milions d’habitatges buits i unes cent mil ocupacions, només un 5% són de petitspropietaris. A Catalunya els grans propietaris acumulen uns trenta mil habitatges, la major part del BBVA, la Sareb, Blackstone, CaixaBank i Bankia. Un de cada 4 joves no pot pagar-se el pis,… però el més escandalós són els desnonaments: més de 320.000 persones van perdre la llar a Catalunya entre 2008 i 2019.

El pressupost per a la casa del Rei s’apuja un indecent 6,9%, tot i treure l’assignació a Juan Carlos I. Passa de 7.887.150 euros d’enguany a 8.431.150 euros per al vinent. És a dir, cada dia 23.333 euros (són 1.634 més que l’any passat, però el salari mínim, congelat per a 2021, és de 950 €). El de Defensa també augmentarà un 4,6% i arribarà als 9.409 milions d’euros.

Finalment la Conferència Episcopal Espanyola: va obtenir 992 milions de la casella de l’IRPF, però només en destina a Càritas 21, mentre que a Trece TV en destina cinc vegades més, una cadena que segueix mantenint tot i les pèrdues constants (sense entrar en l’orientació ideològica i manca de pluralitat).

Malgrat tot, endavant!

Periodista.