Deixeu-me avui que reflexioni sobre la mort. En ple segle XXI la mort continua sent una, de les moltes, assignatures pendents. No volem nomenar-la perquè trobem que així la mantenim lluny, i tots sabem que de vell no passa ningú! ans al contrari molta gent es queda pel camí.

Però a banda de deixar-la de costat, i no parlar amb els més pròxims de com volem que sigui el nostre comiat; estaria bé expressar si volem una cerimònia civil o religiosa, si volem ser incinerats o bé enterrats…. trobo que volem accelerar el moment i tancar el capítol massa aviat.

Hi ha morts que arriben després d’una llarga malaltia i per tant la família es troba esgotada i amb pocs ànims de res, per tant s’entén que en menys de 24 hores vulguin enterrar els seus familiars. Però si la mort és sobrevinguda llavors no comprenc aquest voler acabar ràpid, tancar tota una vida d’una forma accelerada, sense temps per pair el fet.

La immediatesa no ha de marcar la vida de la nostra societat, i no estic reivindicant els enterraments i velatoris de fa uns anys, on hi havia durant uns dies una invasió de l’espai familiar a causa d’una mort; però entre el poc i el massa considero que podem trobar un terme mig, on els familiars del difunt o difunta assimilin el fet i els amics, coneguts i saludats tinguin temps de poder acomiadar-se d’una persona que ha passat a millor vida i ja no tindrem l’oportunitat de dir-li adéu.

Presentadora de TV.