Una de les controvèrsies més interessants en l’àmbit global sobre el creixement econòmic al continent Africà és si les mosquiteres instal·lades a les llars africanes contribueixen al creixement econòmic o no. Encara que aquesta pregunta us sembli ridícula, fantasiosa o atrevida,  resulta que actualment és el centre del debat de dues de les millors economistes de món.

Per una banda, tenint com estrella del liberalisme global a l’economista zambiana, Dambisa Moyo, educada sota el paraigua del conservadorisme i elitisme de la universitat londinenca d’Oxford. Aquesta economista passà de l’anonimat a ser un referent mundial amb el seu llibre “L’Ajuda Mata”. Dambisa argumentà: “les donacions de mosquiteres fetes per Occident a les famílies africanes per tal d’evitar les morts per la Malària originades per la picadura de mosquits provoca la roïna de moltes empreses africanes”.

El fet és que segons l’economista africana això provocava el tancament de les fàbriques i tallers africans dedicats a la construcció de mosquiteres perquè desapareixia el seu mercat potencial provocant un endarreriment econòmic a la majoria de països africans.

Per altra banda, des de la bancada socialdemòcrata o neokeynesiana tenim al premi Nobel d’Economia 2019, Esther Duflo, la qual, planteja tot el contrari. Segons l’economista francesa: “la implantació massiva de mosquiteres a causa de les ajudes d’occident provoca que moltes famílies africanes poden  sortir de l’extrema pobresa” . Entre altres motius perquè els recursos abans utilitzats en medicines cares i ineficients, ara amb la implantació massiva de mosquiteres  conseqüentment origina una baixada exponencial de les malalties provocades per la malària i llavors moltes famílies poden  destinar els seus recursos en altres inversions més productives com per l’exemple: l’educació dels fills.

Qui té raó d’aquestes dues grans economistes? Segurament, les dues tenen raó i la solució és trobar un punt entremig. I és que! Ens agradi o no, el mercat quasi sempre és ineficient i sense ajudes externes mai es poden corregir aquests desequilibris, i per molt que els economistes liberals diguin que a llarg termini el mercat es regula sol, cal recordar les paraules del pare de l’Economia Moderna, J.M Keynes: “A llarg termini estarem tots morts”.

A anys llum d’Àfrica, però amb una situació d’empobriment i endarreriment econòmic respecte a la mitjana catalana es troben les Terres de l’Ebre. I així, ho confirmen any rere anys les estadístiques oficials que publiquen les institucions oficials. Som els més pobres de Catalunya i continuarem sent durant força anys. Almenys, si els nostres gestors polítics no canvien les seves actuacions i comencen a crear un pla d’inversions al nostre territori que reverteixi aquesta situació. Bé, en poques paraules: que elaborin un pla d’inversions i a més a més que s’executi.

També és cert, que la iniciativa privada ha de posar de  la seva part, i tristament aquesta al nostre territori no es que abundi considerablement. Ben bé el contrari, i és molt estrany perquè tenim tots els condicionants perquè hi hagi. Un indret immillorable, mà d’obra preparada, productes i matèries primeres  de qualitat. Per cert,  un fet que realment coincidim moltes persones del territori i que a la vegada ens preocupa i parlem bastant sovint com Sisco Besalduch, de Tivenys; Ruben Mascarell, de Jesús;  el periodista tortosí Tomàs Carot; o l’empresari agrícola de Campredó Rafel Aixendri.
Curiosament, aquesta setmana li comentava al cap d’estudis de l’Institut de l’Ebre, Sisco Besalduch, una empresa d’èxit que aquest any havia trencat tots els records a la borsa espanyola, havent passat el preu de l’acció de 0,90 cèntims a principis d’any i actualment està als voltants dels 10 euros per acció. Aquesta revalorització  del preu de l’acció ha convertit al seu fundador el Lleidatà, Sisco Sapena, com unes les persones més riques del país. Una empresa fundada fa vint anys amb un capital social de 6.000 euros ara està valorada aproximadament en 200 milions d’euros.

L’empresa en qüestió és Lleida.net, la seu està com el seu nom indica a Lleida i es dedica a la creació de programari de signatures digitals i altres solucions digitals, essent avui un dia una empresa puntera en el seu ram fins al punt que molt aviat cotitzarà a la Borsa de Nova York.

La pregunta que em faig és si les Terres de l’Ebre serem capaces de crear algun dia empreses de tecnologia puntera com han fet els veïns de la Terra Ferma? Una pregunta que deixo a l’aire per a la qui la vulgui contestar o donar una simple opinió.

Economista.