Vaig a parlar dels tres anys des de l’1 d’octubre de 2017, que així a grans trets, ho definiria en tres frases:

Els tres anys des de l’1 d’octubre de 2017, de més in-justícia “espanyola”.

Els tres anys des de l’1 d’octubre de 2017, d’una greu falta de respecte dels partits “independentistes” a la ciutadania “independentista”.

Els tres anys des de l’1 d’octubre de 2017, de més regressió en drets i llibertats a Catalunya.

I ara m’explico. Sobre l’afirmació que hi ha més in-justícia “espanyola“, dic que amb la causa contra el presos i preses polítiques (la 20907/2017 del Tribunal Suprem) van començar a mostrar-se objectivament interpretacions forçades, arbitràries del dret penal, fins finalitzar en una sentència “política”. I això no és una justícia respectuosa amb el principi de legalitat, d’imparcialitat. I hem continuat…

Com pot ser que per les agressions de l’1 d’octubre de 2017 que es van denunciar, la fase d’instrucció s’hagi allargat tant i hagi estat d’una enorme dificultat la identificació dels agents actuants, mentre s’ha acusat, jutjat i sentenciat en altres causes amb una sorprenent celeritat?

(No obstant, pel treball constant i gratuït de companys i companyes juristes, hi ha un centenar de guàrdies civils i policies nacionals investigats pels fets de l’1 d’octubre de 2017.)

S’ha interpretat i aplicat el dret penal de forma selectiva i distorsionada, havent-se vulnerat drets i llibertats fonamentals, fins al punt d’haver-se declarat el Tribunal Suprem el competent per jutjar els presos polítics (que els ha sentenciat amb una celeritat, com deia, mai vista) i haver-los suspès, en data recent, el tercer grau, de forma inaudita.

Hem constatat parcialitat en el poder judicial espanyol que ha trencat la confiança en aquest estament que ha de garantir l’estat de dret i la democràcia i em causa malestar, perquè sóc jurista i vull creure en la justícia.

Quan a la falta greu de respecte dels partits “independentistes” a la ciutadania “independentista“, quan recordo que va passar el dia 3 d’octubre del 2017, sols penso que la classe política no va estar a l’altura de les circumstàncies en comparació amb l’enorme esforç que va fer molta gent i en aquell moment vaig pensar que era un moment complicat, però passats els tres anys, sóc molt crítica en tots els partits polítics, perquè tinc la sensació que ens han distret, s’han picabarallat i no han fet política. Si anhelem una República catalana serà perquè volem polítiques públiques on el centre d’atenció siguin les persones, amb l’eliminació de la burocratització i la centralització d’aquestes polítiques: serveis públics com l’educació i la sanitat dotats de recursos econòmics importants i que siguin prioritaris i eficients per als destinataris de l’estat del benestar, que davant de destrosses socials i econòmiques, hi hagi estructura per fer front. No veig que s’hagi treballat en aquest sentit, i si és per incompetència, llavors el que s’ha de fer és sortir de primera línia i deixar pas a polítics valents i valentes per gestionar els interessos públics, i no els particulars per “guardar la cadira” o “aconseguir-ne una de més gran”, ni els interessos d’unes sigles partidistes.

Quan a l’afirmació que han estat tres anys (des de l’1 d’octubre de 2017) de més regressió en drets i llibertats a Catalunya, és perquè el referèndum de l’1 d’octubre va ser una gran victòria democràtica de la ciutadania, tot i la repressió de l’estat espanyol, i que ha continuat aquesta repressió saltant-se tots els paràmetres internacionals de democràcia.

Hi ha hagut censura repressiva de la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació i de tota mena d’activitats creatives crítiques, fins a l’extrem d’inhabilitar al President de la Generalitat de Catalunya i portar-nos a haver de celebrar unes eleccions.

Tot i l’exposat, amb la visió positiva de les coses que sempre intento tindre, veig canvis importants: el tuit que va començar a córrer #NovotaremMaiMésAlsQAcaten (que ho tinguin present els partits polítics que es presentaran a les properes eleccions del 14 de febrer de 2021), la sentència absolutòria de Tamara Carrasco (una sentència en català de nou pàgines molt clara on centra els fets reals i fa la valoració jurídica dels mateixos indicant que no són constitutius de cap delicte), la valentia de qui vol denunciar agressions “gratuïtes” dels cossos de la policia i que gràcies al suport ciutadà troba proves que identifiquen als agents i deixen constància visual del que va passar (és el cas de Rai López que va rebre cops a la mà, a les lumbars i a les cames per trobar-se a la vorera de la Ronda Universitat gravant amb el mòbil la manifestació del dia 1 d’octubre de 2020), la constatació de la poca professionalitat i ridícul d’alguns informes de les brigades provincials d’informació de la policia nacional quan identifiquen a persones que participen a actes musicals reivindicatius pel fet que s’han “autoinculpat” (és el cas de Montse Castellà) (de veritat pretenen imputar delictes a qui fa auto-inculpacions a les xarxes?); i la reivindicació de cremar fotografies del “monarca, que no ens representa”.

No hi ha por. Cada vegada tenim més criteri, som més valentes, sortim de l’espai de confort, parlem clar i no ens aturem per cremar la fotografia del rei, sinó que ens hi sumem com a reivindicació, tot i que el dia abans una persona molt independentista em va dir que ella no ho faria perquè era posar-nos al mateix nivell. Quin nivell? Hi ha gent condemnada a penes privatives de llibertat per venjança, s’han volgut criminalitzar persones i conductes amb el discurs de l’odi i que són “terroristes”, hi ha inhabilitacions, multes econòmiques, insults “gratuïts”, vam haver de suportar un discurs del rei “incendiari” en aquells dies que teníem una sensibilitat a flor de pell per les càrregues policials pel simple fet d’exercir una votació… Aquest nivell es troba massa alt, i per molta impotència, ràbia… les bones persones no l’aconseguirem mai, ni ganes, sinó que el farem trontollar fins que caigui.

Advocada i mediadora a CASTELL MARTINEZ, ASSOCIADES