Aquests dies és notícia la possibilitat d’aplicar un indult als polítics presos pels fets del 6 i 7 de setembre de 2017, quan es va aprovar la Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya i la Llei de Transitorietat jurídica, moment en que el xoc de trens era imminent. Després d’una època en la que no hi va haver un diàleg real, el canvi de color a Moncloa va obrir una bretxa d’esperança cap al diàleg. Va començar una mesa de negociació, truncada per la forta pandèmia que estem vivint pràcticament des d’inicis d’any.

Ara, alguns demanen reobrir la mesa de diàleg, altres busquen mesures que permetin als presos sortir de la presó. Quines mesures hi ha sobre la taula? L’indult, l’amnistia, i la reforma del delicte de sedició. Alguns anomenen la “via Jaume Ascens” a l’opció de l’indult i la reforma del Codi Penal, ja que al moment de proposar-ho el mateix Ascens, de En Comú Podem, el PSOE ho va desestimar. Ara, després de veure que una part de l’independentisme ho veu en bons ulls, el PSOE també s’ha decidit sumar a la via de l’indult. Intentaré fer una breu descripció de cadascun sense que marxeu corrents, ja que el dret mai ha sigut un tema fàcil de digerir.

L’amnistia és un instrument que necessita l’aprovació del Congrés dels Diputats, a través d’una llei específica, el que significa disposar d’una majoria a la càmera baixa, cosa difícil avui dia tal i com estan les majories. A més, aquesta suposada llei, de ben segur que seria recorreguda per alguns partits ja que no queda clar que estigui dintre la legalitat vigent, de manera que no ajudaria gens a millorar el clima i probablement augmentaria la crispació.

La reforma del delicte de sedició, per la seva banda, també demana de l’aprovació pel Congrés dels Diputats. Es planteja rebaixar, amb caràcter retroactiu, la pena del delicte de sedició. Així doncs, reformar el Codi Penal pel delicte de sedició tampoc és una mala alternativa, que pot ajudar a calmar una mica les aigües per reconduir la situació cap al diàleg.

L’indult és una mesura de gràcia, de caràcter excepcional, regulat a la Llei de 18 de juny de 1870 durant el breu període de la Primera República, que consisteix en la remissió total o parcial de les penes dels condemnats en sentència ferma. Aquesta mesura la proposa el Ministeri de Justícia i després es delibera al Consell de Ministres, que serà qui ho aprovi. Ja fa temps que alguns presos demanaven l’indult com a mesura de gràcia. UGT el va demanar per a Dolors Bassa el passat 15 de juny, i Josep Rull i Jordi Turull no negaven l’indult si un tercer el sol·licita per ells.

Així doncs, ara mateix, l’opció en més probabilitats de prosperar i l’opció més realista és la “via Ascens”, o bé l’amnistia i la reforma del Codi Penal. Cal una solució ràpida, que permeti curar les ferides causades fruit del xoc de trens que hi va haver, i cal crear un projecte en el que totes les parts es sentin integrades.

D’aquesta forma, amb la “vía Ascens” s’està buscant la bona voluntat de reconduir la situació cap al diàleg, on totes les parts puguin ser escoltades de nou. De res serveix posar la justícia per davant d’un problema polític. Vivim en una societat on han d’haver mecanismes per afrontar amb garanties i de manera adequada la realitat en la que vivim, i la llei s’ha d’adaptar a les realitats socials del moment.

Això no vol dir, que si crec que una llei no s’adapta a la realitat social, me la pugui saltar amb impunitat, ja que si tots ho féssim, la convivència desapareixeria per complet i viuríem en una autèntica anarquia. Les normes del joc són per complir-les tant per a una part com per a l’altra.

D’això tracta el joc de la democràcia, de buscar majories i escoltar a les minories per buscar consens, avançar, i adaptar progressivament el cos legal als reptes i necessitats del nostre futur.

Això és democràcia, qui ho ha provat, ho sap.