Quan el 2016 Artur Mas va fer “un pas al costat” per facilitar que la CUP l’enviés a la “paperera de la historia”, molta gent es va sentir trista i enfadada però es va reservar forces per evitar la decepció.

Ara, Artur Mas trenca un llarg silenci per anunciar que plega del primer pla de la política i es queda al PDeCAT, partit que ell va “fundar” o al menys va ajudar a néixer. Es mostra trist, enfadat i decebut. Amb això connecta amb el sentiment transversal de molta gent, si bé no connecta tant amb la concreta decisió. Es la seva particular decisió.

Crec que és precipitat voler fer una valoració del que ha significat el pas d’Artur Mas per la política. Podem, però, afirmar de el President Mas ha deixat petjada, forta petjada.

Avui podem fer petits apunts de com han viscut alguns el seu itinerari i les seves aportacions. Tant des del punt de vista de “partit” o “partits” com des de el punt de vista de país.

Parlem de l’home que va ser President amb CiU, va “liderar” la fundació del PDeCAT, va fer possible Junts pel Sí i va treballar per Junts x Cat.

Parlem del President que va gestionar la crisis del 2008, va desafiar l’Estat posant-se al davant del major moviment democràtic i popular que ha viscut Catalunya en un segle. La dreta no li perdona haver ho fet, l’esquerra espanyola no li tolera haver-li pres el lideratge de la protesta i contràriament al que predicaven el 15-M, obligat a fer pública la forta implicació tant del PSOE com de Podemos- Comuns amb el regim del 78, amb totes les hipoteques i conseqüències.

Des del punt de vista partidista, Mas s’ha equivocat amb totes les grans decisions: La convocatòria d’eleccions amb el famós i pactat “President posi les urnes”, el fi de CiU i el mal gestionat traspàs de CDC amb el naixement d’un nou partit amb el nom i contingut canviat per un congrés que no va saber controlar. El famós pas al costat, cedint a les pretensions de la CUP sense cobrar cap peatge polític ni traspàs ideològic. Una posterior gestió reclamant unitat mentre el seu entorn liberal i moderat ha acabat fundant fins quatre partits, tots reclamant la seva figura i trajectòria.

Des de el punt de vista de país la cosa canvia, segons ho mirin unionistes, catalanistes, demòcrates o estatistes. Convindrem que va saber tensar la corda i generar una dinàmica que va posar l’Estat en una difícil tessitura. Va dur a les forces catalanistes a una exitosa reformulació entorn a una idea de “dret a decidir”. Va ser l’artífex d’una momentània unitat estratègica que va desembocar amb la important victòria de l’1 Oct, moment en què es va fer palesa la veritable naturalesa “conservadora i poc democràtica” d’un règim, el del 78, corcat pels poders econòmics, judicials, policials, polítics i territorials personalitzats en un rei proper a les tesis de Vox i avalador d’un Estat per sobre del drets del ciutadans.

Ell no hagués fet la declaració unilateral d’independència. No especulo, ho ha manifestat. No sabrem mai com hagués gestionat la victòria de l’1 Octubre. Vista la trajectòria, poder hagués sacrificat el partit i salvat la institució. No ho sabrem mai .

La seva cruïlla avui és difícil i sembla del tot possible que en nom del pragmatisme i el “sacrifici per l unitat” torni a fer política, acabi renunciant a les banderes que va avalar i al dret a decidir que va abanderar, per fer un viatge a cap lloc. Esperem que no, prompte ho sabrem.

Amb tots els seus, nostres errors i els seus indubtables encerts, avui vull expressar el meu respecte pel President Mas i el seu difícil i en molts aspectes fructífer lideratge, que la inspiració i la sort l’acompanyi.

Fins sempre Artur.

Metge. Exdelegat del Govern a les Terres de l’Ebre i exdiputat al Parlament de Catalunya.