És la teoria que sustenta l’evolució de les espècies vives per selecció natural (els individus més ben adaptats al seu ambient tindran una major descendència), que va formular Charles Darwin el 1859, fa 161 anys. Aplicada a la situació canviant que vivim, ve a ser la manera de com ens hem d’adaptar a les incerteses i a conviure, per exemple, amb les emergències (ara la COVID, però també la climàtica) en un aprenentatge continuat. El que podríem dir darwinisme del segle XXI, o adaptar-nos per sobreviure.

Per exemple avui, primer divendres d’un setembre normal, sentiríem tabals dolçaines i gralles de les cercaviles, veuríem pels carrers les pubilles repartint el panoli, a la tarda al parc les penyes i a la nit seguiríem el correfoc. Enguany no hi haurà res d’això, però l’esperit de la Cinta no ens el podrem treure de cap manera, igual que tants pobles que no han viscut les respectives festes majors com ho han fet sempre, però no han deixat de celebrar-les.

Segur que el 1938 tampoc va haver-hi festes (el front de l’Ebre malauradament va ser un “Apocalypse Now” de 115 dies), ni al 39, acabat d’estrenar el feixisme que es va incrustar a les vides … i encara en patim l’herència.

Al setembre comença l’any. És com mesurem el temps: acaba l’estiu, comença el curs que acabarà a juny. Però vet aquí que els indicadors de la realitat no donen cap fiabilitat que tot anirà així. La pandèmia, amb les pors i els efectes, presidirà les nostres vides tot aquest curs.

L’educació és la base de la societat, la garantia de les llibertats de les persones, però la dinàmica de les escoles segur que enguany canviarà forçosament. És difícil de predir qualsevol cosa, però cal entendre aquest esperit d’adaptació al medi, i encaixar-ho com una formació continuada.

Per acabar-ho d’arrodonir, veiem els poders d’un Estat gastat i corcat que no ajuden a tirar endavant aquest esperit de canvi, i d’adaptació. Per exemple, en la Constitució del 1978 (fa 42 anys) es consagren les llengües cooficials, com el català. Aquest estiu hem vist la misèria dels qui s’han emprenyat per què la casa Frigo (una marca de multinacional Unilever) posava als gelats els noms en català i anglès, aquí a Catalunya. Ves pobres, que no entenen que xocolata és chocolate. Natros tenim la sort d’entendre les dos llengües, per tant som més rics. Deixem aquests espanyols en la seva misèria humana, però ja en comencem a estar farts que no es reclame el dret del català.

És clar que tampoc ajuda gens l’actitud i el llenguatge. Un altre exemple: parlen de la transició, però fa més de 40 anys que dura, quan una transició és una temporalitat útil, no una perpetuació (que com veiem és pur immobilisme, per mantenir els privilegis de la dictadura). Ara que es parla de transició energètica…, què vol dir, que d’aquí 40 anys encara no s’haurà fet el canvi de model i abandonat les fonts d’energia fòssils? Potser el Planeta haurà desaparegut.

Aquestos que prediquen la vacuïtat de les paraules, també són els que parlen de lleialtat. És a dir, “que guarden escrupolosament la fidelitat deguda i que són incapaços de fer traïció”, segons la definició. Ho veiem en les multidiverses contradiccions en el tema de la fugida de Joan Carles I, del seu fill el Rei, que sabent els afers del seu pare durant un any va callar fins que el cas es destapar per la premsa suïssa. En la renovació dels òrgans del poder judicial, que s’incompleix des de fa anys. De l’esperit venjatiu envers els catalans, i especialment els presos polítics….

Quina legitimitat moral tenen per parlar de lleialtat i demanar-mos que no la traïm?

Bé, fa un segle van aprendre a viure i conviure amb la grip (cada hivern hi ha vacuna, malalts i víctimes), i ho hem incorporat a la vida normal. Igual que fa unes dècades vam integrar les morts de les tres “C” (càncer, cor i carretera).

Potser és l’hora de posar a la pràctica la recuperació de molt sentit comú, en els hàbits de vida. Conrear l’orgull de pertinença a les Terres de l’Ebre, de la nostra llengua, confiar en el futur que construïm, pensar positivament i, en aquesta setmana, emocionar-nos amb el pas doble “Tortosa”, del mestre Monclús que interpreta la banda municipal, i amb l’himne: “nostra Cinta sobre tot”, per cert, també amb un canvi històric: Mabel Marcos, la primera dona que és majordoma de l’arxiconfraria en 400 anys. Ho veieu, com fins i tot un cosa tan anacrònica és capaç d’evolucionar?

Periodista.