Quan es va començar a estendre la pandèmia i ens vam veure obligats a confinar-nos a casa sense poder sortir-ne durant dos mesos va ser evident que ens enfrontàvem a un fet sense precedents que el vam denominar “emergència sanitària”. Les conseqüències d’aquesta emergència han estat i continuaran sent d’uns efectes mai abans imaginats i d’un impacte global. Cap fet relacionat amb la salut humana, que estigui documentat, havia tingut mai ni aquest abast ni una incidència personal, social i econòmica d’aquesta magnitud. 

Tota la ciutadania de la província de Tarragona, especialment de les comarques de l’Ebre, hem estat afortunats ja que el fet de confinar-nos quan encara no s’havia detectat cap contagi, o ben pocs, i donat que socialment vam estar molt disciplinats no es va tenir que lamentar un nombre molt elevat de defuncions. Progressivament es va anar ampliant el marge de llibertat per anar sortint del confinament per passar al que, especialment els mitjans de comunicació, han anomenat “nova normalitat”

Hores d’ara, he de confessar que encara em resulta complicat poder explicar, millor entendre, a que ens referim quan parlem de “nova” i de “normalitat”. Crec que són dos termes que no ens ajuden massa a gestionar el moment actual. La veritat és que tot i portant mascareta per a sortir de casa em resulta complicat poder entrar i sortir dels llocs sense tenir la sensació que en qualsevol moment tocaré algun objecte o entraré en algun espai que està contaminat i acabaré infectada. De fet, la preocupació no és tant per mi, que també suposo, sinó perquè els meus pares ja són grans i no voldria que res del que jo fes incidís en la qualitat de la seva salut i de la seva vida, de moment encara molt bones les dues. 

Em poso a mi com exemple per a explicar la perplexitat que em produeix veure com una part important de la societat no té cap necessitat de prendre les mesures mínimes no tant per no contaminar-se ells/es sinó per no passar el virus a les persones que tenen al seu voltant. No és tan complicat assumir la responsabilitat de fer les mínimes mobilitats necessàries, portar mascareta, mantenir distància especialment amb aquelles persones que no formen part del nostre cercle habitual, no anar a espais tancats amb molta gent … i podria seguir tot i que no crec que sigui necessari. Aquesta responsabilitat no només l’ha d’assumir la gent jove, que també, sinó cadascú de nosaltres individualment i col·lectiva. Deixem de culpar al jovent de tots els brots perquè ells no són ni més ni menys responsables que la resta de la població. 

Igual que deia a l’inici de l’article que havíem tingut sort a les comarques del sud de Catalunya perquè havíem tingut molts pocs casos no puc dir el mateix amb els brots de les darreres setmanes. Concretament, a la Sénia, durant la darrera setmana hi van haver al voltant de 100 persones amb confinament preventiu. En un municipi que durant el període de confinament total no va tenir cap cas infectat. Veieu quina és la diferència?. Hi ha dies que penso que culturalment, com a societat, tenim un problema greu perquè només fem el que toca quan ens amenacen o ens prohibeixen sortir de casa. Des de la meva perspectiva, d’algú que va estar confinada en solitari 70 dies, m’agradaria que tothom posés el seu granet de sorra per a no tenir que tornar-me a quedar tancada a casa. Crec que és possible trobar un equilibri per a poder mantenir la “corba plana” dels casos de la COVID-19 tal com intenten fer-nos entendre els científics i estudiosos de la situació sanitària. 

Fem cas als científics, ells tenen tota la informació i monitoritzen la situació de manera continuada i, per tant, tenen evidències de la direcció que pren la realitat de la pandèmia. Avisen i tornen avisar … fem-los cas. Mostrem respecte pel personal sanitari, hi ha dedicat tant esforç i tanta energia, alguns fins i tot  s’hi ha jugat la vida, que no es mereixen que tanta dedicació i tanta exposició als efectes del virus es vegi recompensada amb tan poca “disciplina” (si em permeteu el terme) de la comunitat. Per a que ha servit tant d’esforç per intentar controlar la pandèmia si a la primera oportunitat ens n’oblidem?. Crec realment que no és just. 

D’altra banda, crec que hem d’abandonar les teories conspiratòries que ens intenten convèncer de què i ha una estratègia malèfica que mira de controlar el món i als seus habitants amb uns objectius tots ells nocius. En realitat, si ho penseu, en la mesura en que nosaltres no serem capaços de gestionar la nostra pròpia realitat haurà de venir algú des de fora per a fer-ho. De fet, si això fos veritat, amb la nostra actitud els ho posem fàcil perquè demostrem que no tenim la capacitat d’organitzar i gestionar el nostre dia a dia. 

Per acabar, voldria fer una darrera reflexió que té a veure amb la necessitat, que tenim la capacitat individual no em dubto, de que no només pensem amb nosaltres sinó que pensem també amb totes aquelles persones que tenim al nostre entorn, especialment aquelles més vulnerables o que tenen més risc. No donem per fet que no haver patit la malaltia vol dir que ja estem immunes, és fals, no pensem que la responsabilitat és sempre dels demés. Siguem disciplinats i encara que sigui estiu, faci calor i tinguem vacances pensem que el millor és assegurar la salut i el benestar més que el gaudi sense precaucions. 

Les millors vacances d’enguany seran les que puguem gaudir cadascú a casa nostra i amb la gent que tenim prop. Aprofitem tot allò d’interessant que tenim a l’abast. Vivim en un entorn privilegiat que ens permet sense ni agafar cap mitjà de transport (públic o privat) accedir a una gran varietat d’espais. Fem l’esforç col·lectiu per no tenir festes d’estiu aquest any per a que el proper siguin les millors. 

Gaudiu de l’estiu i de les vacances amb responsabilitat individual. La suma de les individualitats ens permetrà assegurar un mes d’agost segur i lliure de virus. Bones i responsables vacances.  

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.