Avui 8 de juny tant Barcelona com Madrid passen a la fase 2 del pla de desescalada del Gobierno i sembla que, a jutjar pel grau de “normalitat” que recuperem, la Covid-19 es troba més a prop que mai de convertir-se en història (si no fem cas dels científics més pessimistes que vaticinen que a la tardor hi tornarem i probablement amb més virulència).

Però la sensació d’eufòria generalitzada que experimentarem a partir d’avui, a les portes de l’estiu, després de mesos de confinament, no pot fer-nos oblidar les conseqüències tan catastròfiques que ens deixa aquesta pandèmia.

Segons dades del departament de Sanitat de la Generalitat, 12.358 són les persones que han mort a Catalunya per complicacions derivades de la COVID-19. 12.358 persones des del 6 de març que es va fer pública la primera mort d’una dona de 87 anys per culpa del coronavirus.

Per donar una mica de context a aquest número i fer front a la insensibilització general que a dia d’avui patim, després d’haver estat dilapidats per part dels mitjans amb xifres de noves morts a diari durant setmanes, posem en perspectiva aquest número, 12.358, tot analitzant alguns moments i algunes dades claus de la nostra història.

12.358 representa més del doble de morts que va deixar a Catalunya la grip “espanyola” del 1918, la pandèmia més mortífera que es recorda, fins i tot més que la pesta negra medieval. 12.358 representa el 50% del total de caiguts durant la batalla de l’Ebre. 12.358 significa multiplicar per 500 el balanç mortal després de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor de l’avinguda Meridiana de Barcelona. 12.358 significa multiplicar per 1.000 (!) el nombre de víctimes mortals després de l’atemptat a la Rambla de Barcelona del 2 d’agost del 2017. 12.358 suposa el 0,02% del total de la població de Catalunya que ha estat eliminat, aniquilat, esborrat del mapa per un virus que, no fa ni sis mesos, ningú no n’havia sentit mai a parlar.

Aquesta pandèmia s’ha acarnissat especialment —terriblement— en totes aquelles persones d’edat compresa entre els 70 i els 90. “Els havia arribat l’hora” diuen alguns, intentant restar-li pes, a la tragèdia. Així que som Déu ara, i podem decidir quan arriba el moment d’una persona per a anar-se’n? No, senyores i senyors, dubto molt que els hagués arribat l’hora. Potser tenien edats avançades, ossos cansats, ments no tan lúcides, sistemes immunològics compromesos, però tenien també la il·lusió de sempre al cor, l’esperança de veure un nou dia, un millor dia, i el somriure aquell de l’edat daurada de Hollywood als llavis.

Aquesta era la generació que va veure marcada la seva infància per una guerra civil immensament cruel, injusta i llarga, la generació que va sofrir en carn pròpia les penúries de la postguerra i les ignomínies de la repressió de la dictadura en la majoria dels casos Aquesta era la generació que va aprendre a fer l’o amb un canut, a treure alguna cosa de profit d’allí on no hi havia res. Al seu esforç titànic, a la seva capacitat de diàleg inesgotable, a la seva indestructible voluntat de progrés és que devem la transició que va fer possible un règim democràtic a l’Estat espanyol.

Aquesta generació era la que estava formada per les nostres iaies i els nostres iaios; així és que, encara que només sigui per tot allò que van fer per nosaltres i per tot l’amor que sempre ens van dedicar, reconeguem que mereixien un acomiadament molt més digne però, sobretot, honrem i respectem la seva memòria per sempre. Requiescat in pace. Aquest article d’opinió està dedicat a la memòria de Maria Cinta Bertomeu Vidal, ma iaia, natural de Deltebre, que des de fa tres dies fa companyia als àngels.